Etiquetes Entrades etiquetades amb "agressió"

agressió

1643

EDITORIAL

El passat 6 d’octubre uns fets van marcar l’agenda LGTB, un company, membre d’ACEGAL, moria apallissat. Ja en aquell moment, des d’ IDEMTV, vam reaccionar de forma contundent, perquè pensàvem, pensem, que els fets cal aclarir-los. No es poden amagar les coses sota presumpcions i, en el cas del Juan Andrés, ha estat així.

Un mes després, la jutge d’instrucció ha decidit imputar els 8 mossos que van estar implicats en la detenció (i posterior mort) de Juan Andrés. A més, cada cop hi ha més testimonis que perden la por a parlar, més vídeos que mostren el que va passar, que ens fan arribar els seus crits de dolor mentre seguien els cops. Cada dia surten noves proves i noves afirmacions que mostren, demostren, que la imputació és correcta i que la pallissa mortal a Juan Andrés va ser la que li van clavar els agents.

Juan Andrés era un veí més del Raval, un veí com els que avui s’han mostrat en roda de premsa per denunciar els fets, celebrar l’actuació policial i demanar responsabilitats. Juan Andrés era un membre més del col·lectiu LGTB, un gai actiu, empresari, un més com els que avui han denunciat la brutalitat policial i l’evident serofòbia d’alguns membres del cos. Era un més de nosaltres, que reclamem que s’investigui el que va passar i es depuri el cos policial, per tal que esdevingui, realment, una policia democràtica.

1843

Els fets són tossuts i sempre acaben coneixent-se. En el cas de la mort de Juan Andrés Benítez -un empresari gai de 50 anys- ja s’han obert les pertinents investigacions judicials i cada cop es coneixen noves dades. Tot i que allò que es coneixia des del primer moment, amb versions contradictòries entre veïns i la policia catalana, no semblava que pogués tenir un bon final.

L’informe del forense fet públic el 16 d’octubre, un cop realitzada l’autòpsia, afirma que la mort va ser de naturalesa homicida i es va produir a partir de múltiples cops al crani que, juntament amb altres factors, van donar lloc a una aturada cardíaca. El 23 d’octubre El País va publicar dos videos enregistrats amb mòbils per veïns del carrer Aurora, on va morir l’empresari. En els mateixos es veu com els mossos envolten Juan Andrés, al que tenen plenament immobilitzat entre sis policies. Dos d’ells li donen repetits cops de peus i de punys, mentre se senten intensos i esgarrifosos crits de dolor de l’empresari gai.

 

 

La reacció de la comunitat LGTB

La mort de Juan Andrés ha provocat una doble reacció: la del col·lectiu LGTB de Barcelona amb un acte d’homenatge i record al davant del comerç que regentava al carrer Consell de Cent de Barcelona el passat 18 d’octubre i suport públic així com l’exigència rotunda de l’aclariment dels fets.

A més, diferents entitats del barceloní barri Raval també han reaccionat i, en col·laboració amb el moviment LGTB van convocar una manifestació el passat 19 d’octubre al barri on van participar centenars de persones. L’associacionisme veïnal assenyala que no és el primer cop que es produeixen al Raval actuacions desproporcionades i violentes per part dels Mossos d’Esquadra. Fets com ara la batuda policial a la Bata de Boatiné, local de públic LGTB, el passat 28 de juny, encara estan ben presents en la memòria dels habitants del barri barcelonés.

A més, des de l’Observatori contra la Homofòbia s’han demanat explicacions a l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, i al president Artur Mas, així com que reunions extraordinàries dels consells LGTB local de Barcelona i nacional, a més d’una reunió amb Neus Munté, consellera de Benestar i Família.

Homofòbia?

El moviment LGTB ha estat prudent i indica que no es pot parlar d’homofòbia mentre no hi hagin proves. La prudència, però, no es contradiu amb la contundència en l’exigència de l’aclariment de la mort de Juan Andrés i, si s’escau, de responsabilitats. Una prudència que no ha tingut el Sindicat de Policies de Catalunya que va donar “un total suport” als seus companys en uns fets que comptaven amb, almenys dues versions, i que tenien una mort com a resultat final. Amb tot, l’entitat Gaylespol, associació de policies LGTB, sí que ha reclamat l’aclariment dels fets i va lamentar públicament la mort de l’empresari.

Per la seva banda, des de l’Observatori contra l’Homofòbia es denuncia que aquesta actuacions violentes formen part del modus operandi de la policia catalana al Raval.

La mort de l’empresari ha posat els Mossos d’Esquadra en el punt de mira d’importants sectors de la societat catalana que els hi demanen major autocrítica, control i transparència.

Un amic de Juan Andrés, Gerardo, ens deixa una reflexió sobre el cas que va realitzar en el marc de l’homenatge que es va realitzar al davant d’una de les seues botigues al Gaixample.

1921

EDITORIAL

L’avanç, o si més no el no retrocés, dels drets i llibertats del col·lectiu LGTB arreu del món és un dels reptes fonamentals del moviment LGTB en l’actualitat. En alguns països, de l’àmbit ocidental i llatinoamericà, s’ha produït un important i recent reconeixement dels nostres drets i s’ha consolidat el suport social majoritari que aquests tenen. Ara mateix en aquells països seria difícil una tornada enrere, però un context internacional LGTBfòbic podria canviar aquesta situació. De fet, quan es produeixen les millors notícies per al moviment, sembla que també se’n produeixen les pitjors, tota una paradoxa. Rússia és un símbol d’aquest retrocés que s’està vivint en determinats països, tot i que no és només l’únic exemple, pel seu pes polític en el context internacional que el converteix en referent.

En aquest sentit, urgeix que les entitats LGTB reforcen les seues actuacions com un lobby internacional de pressió pels drets i llibertats del col·lectiu. La ILGA, nascuda al 1978, és l’eina del moviment per a actuacions internacionals, però el que ara ens cal és la mobilització de lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals i també l’opinió pública internacional a favor de les nostres llibertats i en contra dels retrocessos. En un primer pas, i d’urgència, la feina haurà de ser per la despenalització a països com Uganda, com Rússia i tants d’altres que no surten habitualment als mitjans. Alhora, el moviment ha de fer, com tan bé ha sabut fer a molts països, una feina de visibilització del col·lectiu que li permeti assolir el suport majoritari cap als seus drets i llibertats. I, com a darrer objectiu, perquè no somniar, fora interessant assolir un marc internacional de protecció de les nostres llibertats i organismes que vetllin pel seu compliment. Una proposta, aquesta darrera, que queda lluny encara, però qui ens havia de dir que podriem tenir una llei contra la LGTBfòbia i tot just ara s’està tramitant al Parlament de Catalunya.

Per això resulta molt important la tasca de conscienciació i la mobilització del propi col·lectiu LGTB. Les persones LGTB hem de ser motor amb la nostra participació d’un moviment de l’opinió pública internacional que ature el creixement de la LGTBfòbia en determinats països. En aquest sentit, concentracions com l’organitzada per la Plataforma LGTB.cat el passat 3 de setembre a Barcelona, i que va comptar amb centenars d’assistents, van pel bon camí. Les protestes internacionals continuades suposarien un seriós cop d’atenció als governs LGTBfòbics. El que passa a Rússia o a Uganda ens afecta. Els drets civils, i no només del col·lectiu LGTB, es troben influits pel context internacional i no poden acceptar ni un pas enrere, és més hem de provocar que es produesquen passos endavant.

Una persona trans és assassinada cada dos dies. Segons un informe de l’organització Transgender Europe de 14 novembre de 2012, 265 persones trans van ser assassinades en els últims 12 mesos. Aquesta situació és insuportable i requereix d’una acció eficaç per acabar amb aquesta onades d’assassinats que repugnen a qualsevol persona decent.

La transfòbia mata, no només ridiculitza, margina i ens invisibilitza, sinó que també mata. La transfòbia no només és una malaltia, és l’expressió d’una forma de pensar totalitària, que considera que les persones que no s’ajusten a la seva forma de pensar han de ser eliminades sistemàticament.

la transfòbia és enemiga de la llibertat perquè considera que només hi ha una manera digna de viure i de pensar i no tolera altres formes de viure o de pensar. La transfòbia vol una societat uniforme, homogènia i on totes les transgressions a la norma arbitrària siguin implacablement castigades.

Una societat democràtica ha de castigar severament tota mostra de transfòbia, ja que aquesta és enemiga de la llibertat i la justícia. No podem permetre que 265 persones trans siguin assassinades cada any. Per això, necessitem a Catalunya una llei que sancioni la transfòbia i l’homofòbia. El ciutadà ha d’entendre que el problema no és la transsexualitat o l’homosexualitat, el problema és la transfòbia i l’homofòbia.

Un conjunt d’associacions estan impulsant un manifest contra el genocidi trans que, quan reuneixi un nombre de signatura suficient, es presentarà al secretari general de les Nacions Unides perquè l’ONU prengui les mesures necessàries per acabar amb la transfòbia i marginació que les persones transsexuals pateix actualment al món. Aquesta és una de les accions que ens ajudaran a acabar amb la transfòbia i l’homofòbia. Els governs s’han d’adonar que el seu deure és combatre l’homofòbia i la transfòbia i no emparar-la com fa, entre d’altres, el Govern Rus de Vladimir Putin.

Hem de prendre consciència que quan permetem que la injustícia danyi a una sola persona la nostra llibertat està en perill. Una societat només és lliure si es respecta la diversitat i dret de cada persona a viure lliurement segons els seus sentiments i conviccions.

 

Joana López (Barcelona, 1968). Diplomada en Ciències Empresarials i activista trans. Ha militat en el col·lectiu de transsexuals de Catalunya des de 1998 fins 2003. El 2003, va fundar, juntament amb Gina Serra, l’Associació de Transsexuals de Catalunya i des d’ella segueix lluitant pels drets civils de les persones trans. Des d’abril de 2013 és vicepresidenta segona del Consell Nacional LGTB.
Socialista que creu en la democràcia i partidària d’un sistema econòmic i social que permeti acabar amb la pobresa, la desigualtat social i que ajudi a tots a trobar la felicitat. Un sistema que permeti que hi hagi vida abans de la mort.

1691

EDITORIAL

Els darrers anys els avenços i retrocessos en polítiques LGTB al món són molts i contradictoris entre si. Mentre hi ha països que han fet, i segueixen fent, passes endavant en el reconeixement de drets de ciutadania plena per al col•lectiu segueixen havent molts països que penalitzen, persegueixen, condemnen les persones LGTB.

Segons el darrer informe anual de la ILGA (International Gai & Lesbian Association) sobre la situació mundial del col•lectiu 76 estats segueixen criminalitzant el col•lectiu. Al mateix títol de l’informe és il•lustratiu d’aquesta situació “Homofòbia d’Estat. Un estudi jurídic mundial sobre la criminalització, protecció i reconeixement de l’amor entre persones del mateix sexe”. És evident que, també, molts altres estats han fet reconeixements importants: Argentina, Brasil… però a molts encara la LGTBfòbia d’estat és molt preocupant, es legalitzen, i promocionen, actes criminals per combatre l’amor entre persones del mateix sexe o amb una identitat de gènere diferent a la normativa.

En aquest sentit, és important conèixer –l’informe anual d’ILG és un element imprescindible- aquestes situacions però també denunciar-les i combatre-les. A Catalunya el col•lectiu LGTB ha creat la Plataforma d’Entitats LGTB de Catalunya, LGTBcat, per tal de reivindicar de forma unitària la llei de drets de les persones LGTB i per l’eradicació de l’homofòbia, la lesbofòbia i la transfòbia, una demanda històrica del col•lectiu. A nivell internacional altres iniciatives de denúncia de la LGTBfòbia són liderades per institucions públiques, tenim algun exemple recent.

L’ajuntament de Reykjavik ha trencat l’acord d’agermanament amb el de Moscou. Aquest trencament es produeix en relació a la política de Rússia contra el col•lectiu LGTB. L’acord de trencament de l’acord s’ha pres des de l’Ajuntament i en coordinació amb l’Oficina de Drets Humans i la fiscalia. Un clar compromís institucional en la lluita contra la LGTBfòbia que cal destacar.

2004

El moviment LGTB català es pot felicitar, i el felicitem nosaltres: han aconseguit tirar endavant un projecte de llei pels drets de les persones LGTB i l’eradicació de la LGTfòbia que, en principi, no comptava amb el suport del principal partit del Govern (CiU). De fet, tenien una altra proposta pròpia que no s’ha arribat ni a tramitar. Un impuls rebut pels partits d’esquerres amb el vist-i-plau de Ciutadans i, finalment, també de Convergència i Unió que no presentarà cap esmena a la totalitat, cosa que sí faran des del Partit Popular, tot i que havien recolzat la tramitació. Una gran victòria: el moviment LGTB no només ha estat el principal reprendre d’aquesta iniciativa legislativa -que parteix de tota la feina realitzada al respecte en la legislatura del 2006 al 2010- sinó que a més ha sumat, ni que sigui parcialment al Govern.

El col·lectiu LGTB està fent història, no només de Catalunya, arreu del món. Anem a aprovar de les primeres, sinó la primera, legislació específica que vol regular els drets del col·lectiu i la protecció legal per combatre l’homofòbia. A més, la llei fixarà mecanismes reguladors, polítiques al respecte i crearà organismes específics. Si més no, aquest és el contingut de l’actual projecte. L’associacionisme LGTB català té, per primer cop a la història, unitat d’acció a partir de la Plataforma d’Entitats LGTB de Catalunya, LGTBcat, la qual cosa li dóna una gran força. El proper 17 de juliol s’obre la ponència parlamentària que ha de debatre la llei pels drets de les persones LGTB i per eradicar la LGTBfòbia. IDEMTV no hi faltarem. Encara queda camí, i no podem cantar victòria, però no ens podem estar de felicitar a la plataforma LGTBcat i al col·lectiu sencer. Permeteu-nos celebrar aquests pasos endavant, tot i que quedi encara un bon tros.

 

 

 

 

2695

Hi ha persones que pensen que, malgrat que l’OMS,ara ja fa 23 anys, va eliminar l’homosexualitat del llistat de malalties mentals, ser homosexual… ser Lesbiana, Gai o Bisexual és una malaltia ( i no diguem de la transsexualitat, que es considera encara trastorn de la personalitat).

En base a aquesta falsa creença s’ofereixen cures en clíniques de luxe, s’editen llibres, falsos profetes, pedagogs i metges fan negoci a l’entorn de la “cura” de la malaltia, enganyen el personal, l’adoctrinen i humilien, però no aconsegueixen que accepti la seva pròpia sexualitat o, en tot cas, aconsegueixen que renegui a partir d’estratègies de tortura psicològica més pròpia de camps de concentració que no pas de societats sanes.

En aquest viatge troben el suport de polítics conservadors i ultracatòlics que, digui el que digui la ciència, digui el que digui la societat, pensen que cal eradicar l’homosexualitat i tractar-nos com a persones malaltes. En el cas de persones amb SIDA i persones trans, el cas s’accentua en molts països i l’exclusió social és altíssima.

Moltes persones es juguen la vida en la reivindicació de drets per al col·lectiu i moltes se la juguen pel sol dret de ser, com és el cas de Zulema, una jove estudiant de psicologia equatoriana a la que el passat mes de març van segrestar i torturar pel sol fet de ser lesbiana. Però aquest segrest va ser el final d’una sèrie d’intents de curació, per part de la seva família, quan ella els va confessar el seu lesbianisme. Primer amb tractaments psicològics i espirituals, després dels quals Zulema va marxar de casa i va començar a conviure amb la seva companya. A partir d’aquí va començar l’infern d’amenaces que acabaren amb el seu segrest i internament en una clínica de recuperació en la que, durant 20 dies, la obligaren a teràpies “curadores” de la seva “malaltia”. Zulema va ser alliberada gràcies a la repercussió pública i l’activisme LGTB, però quantes Zulema hi ha arreu?

Organitzacions conservadores i ultrareligioses segueixen intentant “curar” l’homosexualitat, una forma de dir que volen eradicar la diversitat a qualsevol preu i encara que sigui sota tortura. Possiblement la malaltia social de la LGTBfòbia és la que necessita cura, remei i eradicació, aquesta si.

Fa uns mesos Salt ens va sorprendre quan va ser el primer municipi català “lliure de LGTBfòbia”. El seu ajuntament ha estat pioner en aprovar una normativa cívica i de convivència de ámbito local que incloïa per primer cop la penalització de conductes LGTBfòbiques. La novetat no va ser només aquesta, sinó que fos un consistori amb un alcalde de Unió Democràtica de Catalunya, el líder nacional de la qual ha fet nombroses declaracions LGTBfòbiques, el que s’aprovés la penalització de conductes en contra del col·lectiu LGTB. Es de suposar que el mateix Josep Antoni Duran i Lleida seria penalitzat per la normativa aprovada per un alcalde del seu partit si fes les seues manifestacions LGTBfòbiques a Salt. “Una flor no fa primavera” i a Unió encara hi ha molts que s’oposen als nostres drets. Això sí, no deixaré d’assenyalar quan es produeixen aquestes excepcions i menys si són positives.

Encara resulta més sorprenent no ja que això passe per primer cop en un ajuntament liderat per Unió, sinó que les forces progressistes no hagen impulsat abans regulacions similars als centenars de consistoris catalans en què han governat en els darrers anys. Ni tan sols va passar a l’emblemàtic consistori de Barcelona, governat durant 32 anys per majories d’esquerres. Potser va ser perquè hi van prioritzar altres polítiques destinades al col·lectiu. S’ha de reconèixer que en l’impuls de polítiques específiques i transversals per a les persones LGTB i la creació d’organismes de participació per a les entitats, tant el govern progresssista de la capital catalana com el de la Generalitat han estat pioners a Europa i arreu del món. Estic parlant dels Programes LGTB de Barcelona i de Catalunya i dels consells municipal i nacional LGTB que han permés a les associacions participar del disseny d’aquestes polítiques. Només afegesc, que sobta que una eina tan propera a la LGTBfòbia més quotidiana com una normativa municipal de convivència, no s’haja impulsat fins el 2012, quan molts ajuntaments porten anys amb aquests reglaments aprovats.

La norma aprovada a Salt aborda altres àmbits que probablement serien més polèmics, però el que m’ha semblat més destacable, en un mitjà especialitzat en temàtica LGTB com IDEMTV, és la novetat que suposa que una normativa d’àmbit loca regule aquest aspecte.

Precedent per a una llei contra la LGTBfòbia?

La notícia es va fer pública enmig del debat per que el Parlament de Catalunya legisle en contra de la LGTBfòbia, promogut per les entitats LGTB que va aconseguir que una majoria de partits polítics signessin un compromís electoral al respecte. S’ha de tenir en compte que, prèviament, el Govern “tripartit” va deixar enllestit un projecte de llei que no va ser aprovat per l’executiu presidit per Artur Mas entre 2010 y 2012. En aquest sentit, l’exemple de Salt podria sentar precedent i ser un referent a seguir tant en política municipal com en la d’àmbit nacional. Però, està encara per veure.

En l’actualitat, la proposta de llei contra la LGTBfòbia té, amb matisos, el suport de la gran majoria de la cambra legislativa catalana, com s’explica al reportatge, Una llei contra l’homofòbia sense el govern? Els partits d’esquerres segueixen els plantejaments del moviment. CiU proposa un matís: vol la LGTBfòbia incloure en una llei per la igualtat de tracte que tingui en compte altres col·lectius. Per a les entitats que hi haja una llei especifica és una aposta per visibilitat de les persones LGTB i de la lluita contra la seua discriminació. Tot i la LGTBfòbia encara present a Unió, s’ha de reconèixer que Convergais han contribuït a que l’actual partit de govern, si bé no arribe als plantejaments del moviment LGTB, sí que s’aproxime i tinga una actitud més oberta. Per primera vegada a la història hi ha un conseller obertament gai i la consellera de Benestar Social i Família aposta pels drets del col·lectiu, tot i que de forma diferent al moviment.

El context favorable hi és, però que s’aprovi finalment la llei és una qüestió de voluntat política. I el que s’ha aprovat a Salt fa més evident que és una qüestió de voluntat, principalment del partit del govern. De voluntat de perseguir i prevenir les conductes LGTBfòbiques per assolir una societat més igualitària. I Salt ha esdevingut un exemple que això és possible.

 

L’autor d’aquest article d’opinió és periodista i ha treballat tant en mitjans de comunicació, com en comunicació corporativa i 2.0.
A més, és Valencià de naixement i barceloní per decisió pròpia. Per una altra banda, ha participat de diferents moviments associatius LGTB i ha col·laborat en diversos mitjans especialitzats en temàtica LGTB i amb el llibre “La història del moviment gai a la clandestinitat del franquisme”, d’Armand de Fluvià.
Actualment participa del projecte IDEMTV, amb dos professionals més.

3829

Marc Garriga es membre de Brot Bord, una entitat LGTI nascuda el 2009 i que es defineix com a Assemblea de lluita contra el patriarcat, l’homofòbia i la transfòbia. Darrerament han protagonitzat accions de protesta contra la venda de llibres LGTBfòbics a grans distribuidores de llibres. Amb Garriga parlem de Brot Bord, de l’alliberament LGTI i de la teoria queer.

 

 

 

Barcelona ha mantingut el contingut polític del 28 de juny amb el treball de la Comissió Unitària

3652

Chelo Chacártegui és professora Titular de Dret del Treball i de la Seguretat Social a la Universitat Pompeu Fabra. Ha fet recerca sobre la discriminació de gènere i també de les persones LGTB o la múltiple. A més, ha treballat les eines legals de protecció com la tipologia de casos i les diferències entre cadascun dels col·lectius: lèsbic, transsexual o gai.
Amb ella parlem dels efectes de la llei d’igualtat i de com prevenir l’homofòbia a la feina.

 

 

 

ARTICLES D'OPINIÓ

1529
Fa poc més de dos anys que sé que sóc asexual. I fa uns dos anys que sóc activista, per tal d'intentar que la...

LLIBRES DE L'ARMARI

5045
“El fill del legionari” és el títol d’un còmic d’Aitor Saraiba, un il·lustrador de referència que mai ha amagat la seva homosexualitat. En aquest...

res a amagar d'anna boluda