Etiquetes Entrades etiquetades amb "agressió"

agressió

La plaza del silencio, ens retrata la violència LGTBfoba dels darrers dies del franquisme amb tota la cruesa. La convivència de la violència ultra amb la persecució policial i l’exclusió social. Una realitat que fou dura i que, malgrat tot, no hem aconseguit eradicar.

Chueca, una plaça que ara ja forma part de l’imaginari LGTB, és el centre de la història que ens explica Rafael Herrero. La normalització LGTB que ara viu la plaça, el barri, pot sobtar amb aquesta mirada enrera de tant sols quaranta anys.

 

 

El contrast entre la realitat quotidiana actual i la realitat d’uns anys enrera també es reflecteixen en el contrast que hi ha entre les contradiccions del protagonista que creia haver vist a prop la llibertat amb la mort del dictador i, alhora, veu com els seus amics són amenaçats i morts violentament i la seva pròpia por.

La violència LGTBfoba és l’eix que vertebra la història i la denúncia que la novel·la destaca. Denúncia la violència i la hipocresia, les complicitats que té la discriminació i l’aniquilació violenta de persones LGTB.

La plaza del silencio, és una novel·la negra que mostra, denúncia i… enganxa. Ha estat publicada per l’editorial Al revés, que té una col·leció interessant de novel·la negra i que també ha publicat autores de referència per al col·lectiu LGTB com Susana Hernández. La plaza del silencio és plena de flash backs en la que l’autor, periodista de llarga trajectòria, també plasma els seus propis records. I també, plena de contradiccions dels personatges amb la seva sexualitat, les seves pors i la seva llibertat.

1703

EDITORIAL

No actuar en contextos que es pateix LGTBfòbia és connivència i col·laboració. La inacció ha de tenir un preu i això és el que ens diu la recent sentència que ha imposat una multa de 51.000 euros a una escola de Cerdanyola del Vallès per no haver abordat una situació de discriminació. És una sentència i un precedent important que ens diu, li diu a la societat sencera, que no es pot ser indiferent a la LGTBfòbia. I menys en un àmbit tan important com l’escola que és on s’educa en valors a les properes generacions. Els nostres polítics i les nostres polítiques tenen la gran responsabilitat d’evitar que una situació com la que s’ha produït a Cerdanyola es repeteixi. La Llei contra la LGTBfòbia que aprovarà el Parlament català, i que només està pendent del recurs del PP al Consell de Garanties Estatutàries, va també en aquest camí, en el de la prevenció.

No és només, però, cosa dels polítics i les polítiques, la ciutadania també podem fer molt contra la LGTBfòbia, no podem quedar-nos callats: ni el professorat, ni pares i mares, ni l’alumnat. Amb tot, són els educadors i les educadores els i les que tenen major responsabilitat. La sentència acusa a l’escola de minimitzar i fins i tot ignorar la situació de discriminació que va patir l’adolescent que va estar prop de 900 dies en tractament per un trastorn adaptatiu, amb ansietat i depressió. És un patró que es repeteix: ignorar la discriminació i minimitzar les queixes de la víctima quan no culpabilitzar-la amb les terribles conseqüències emocionals que això té.

Tot i això, el reconeixement judicial no és suficient. Necessitem que l’administració s’implique en la lluita contra la LGTBfòbia a l’escola per evitar que siga un espai insegur per a les criatures LGTB, com afirmava Esther Nolla en una entrevista per a IDEMTV. Necessitem eines per poder abordar situacions com aquesta d’ofici, i que hi hagi mecanismes per si un professor o professora o el director o directora del centre no actua. Necessitem un professorat format per prevenir la LGTBfòbia i abordar la diversitat afectivo-sexual, però també reglaments interns que penalitzen la inacció. Necessitem la col·laboració dels pares i mares de l’alumnat. Per això felicitem al moviment LGTB pel gran èxit que suposa la propera aprovació al Parlament català de la Llei pels drets de les persones LGTB perquè es puguen garantir de forma efectiva els nostres drets i llibertats.

2036

Eugeni Rodríguez és portaveu de l’Observatori contra l’Homofòbia, una entitat que elabora un informe anual sobre les situacions i casos de discriminació per LGTBfòbia.

Durant l’any 2013 han abordat prop 384 casos, un 2% més que l’any anterior. Si bé el major nombre de casos tenen a veure amb discriminacions o agressions a l’espai públic, les que tenen un major increment són les que es produeixen als serveis i administració pública i, especialment, les que es produeixen a les xarxes en les quals els homòfobs actuen amb gran impunitat.

 

 

1726

EDITORIAL

La República de Malta, república insular del Mediterrani independent des del 1964, ha decidit obrir la via al matrimoni igualitari. El govern maltès ha aprovat una llei que autoritza les unions civils permetent les persones del mateix sexe a accedir al matrimoni.

La proposta va passar pel parlament i no va rebre cap vot encontra, tot i que el grup de l’oposició, el Partit Nacionalista, va decidir abstenir-se tot expressant reserves a l’entorn de l’adopció, però el seu acord amb el reconeixement del dret a la unió matrimonial.

Malta és el vint-i-dosè estat d’Europa que reconeix el dret al matrimoni igualitari, tot i que la religió catòlica a la república és religió d’estat i que la Constitució no ho permetia. El Parlament de Malta no va dubtar a modificar la Constitució per tal d’incloure l’orientació sexual i identitat de gènere entre els motius de discriminació que es prohibeixen.

Segons l’Índex de Rainbow Europa de maig de 2013, elaborat per ILGA- Europa, Malta va arribar 18 entre 49 països europeus que duen a terme lleis i polítiques que afecten els drets humans de les persones LGTB. Malta cobria només un 35% de les polítiques i legislació que ILGA-Europa valorava com a necessàries

En canvi l’Estat espanyol que en el mateix índex compleix un 65% i ocupa la cinquena posició va fent passes enrere. El Ministeri d’Afers Exteriors i de Cooperació espanyol tenia entre les seves prioritats la defensa dels drets LGTB en l’àmbit internacional. Entre les cinc prioritats de les polítiques de cooperació s’establia la no discriminació per raó de gènere i orientació sexual.

La darrera setmana hem vist com el Ministeri primer anunciava l’eliminació d’aquesta prioritat en la seva política internacional i dos dies després va rectificar, degut a la pressió social.

El que queda ben clar és que les prioritats d’estat en les polítiques LGTB depenen de voluntats polítiques i que la voluntat a Europa està sent tirar endavant, encara que no prou ràpidament, en l’avanç dels drets de les persones LGTB, mentre l’estat espanyol vol portar a terme una marxa enrere inacceptable.

El 30 de setembre del 2013 l’Estat belga li va administrar la injecció letal a Nathan Verhelst. Verhelst, un home transsexual de 44 anys, va demanar a l’Estat que acabés amb la seva vida després de realitzar-se una fal·lusplastia (cirurgia que consisteix en la (re)construcció d’un penis). En la roda de premsa que va oferir hores abans de morir va dir: “Estava llest per tornar a néixer. Però quan em vaig mirar en el mirall em vaig sentir fastiguejat. Els meus pectorals no eren el que esperava i el meu nou penis tenia símptomes de rebuig. No vull ser… un monstre.”

Podríem destacar més detalls del cas però em semblen més rellevants els debats que es teixeixen després d’aquest titular que la història personal de Nathan Verhelst. És a dir que no es tracta de debatre sobre el que ell va fer amb la seva vida (i la seva mort) sinó el context en el qual aquesta vida (i aquesta mort) han estat possibles i què ens explica aquesta història de la societat que habitem, de les nostres normes socials i de les nostres lleis. En aquest sentit penso que el cas és especialment paradigmàtic perquè posa sobre la taula múltiples debats ètics i polítics alhora. En aquest article tan sols abordarem la qüestió de la modificació corporal de les persones transsexuals però és molt pertinent també el debat sobre l’eutanàsia. Bèlgica és un dels tres països europeus (juntament amb Holanda i Luxemburg) en els quals és legal l’eutanàsia si es demostra un “sofriment físic i psicològic insuportable”. Podria ser interessant reflexionar sobre els límits de la definició del que en cada lloc es considera “sofriment insuportable”. I sobretot si en comptes d’assistir la mort dels qui sofreixen no seria més efectiu eradicar les causes d’aquests sofriments quan aquests tenen a veure amb malestars “socials”. Bàsicament perquè la discriminació social genera moltíssim patiment a bona part de la població mundial i no crec que la solució sigui facilitar la seva mort. (Encara que són comprensibles les opcions individuals, com el cas de Nathan Verhelst, que no es va voler esperar a eradicar les causes de la violència ).

Tornant a la qüestió corporal, aquesta història assenyala la importància del cos en la nostra cultura i del difícil que resulta viure en el qual un no vol. Moltes persones transsexuals han encarnat sovint aquesta idea amb la seva obstinació i perseverança a modificar-lo i transformar-lo. El cos que un té és molt important en la nostra societat, tant que hi ha persones que es juguen la vida per canviar-lo. I dit sigui de pas, cada vegada més persones no transsexuals recorren a les cirurgies i els tractaments mèdics per modificar-lo. Espanya és un dels països del món amb major nombre de cirurgies estètiques i penso que aquest fenomen hauria de, com a poc, cridar la nostra atenció. En quin món vivim que la gent no vol ja ni el seu cos; ja no que no li agradi del tot, o que desitgés canviar algunes coses, sinó que no s’identifica amb ell, que no ho viu com a propi, que se sent atrapada en ell.

El cos, la matèria del cos, és probablement el lloc més natural que habitem, i paradoxalment per a moltes persones és un lloc terriblement aliè i incòmode. El cos està profundament interpretat per la cultura que constantment produeix significats sobre el que és bo o dolent, la qual cosa és bell i el que és lleig, la qual cosa és home i el que és dona, el que és blanc i el que no, el que és capacitat i el que no.

Existeixen múltiples discursos mèdics que assenyalen la cirurgia de reassignació sexual com el millor tractament per a les persones transsexuals. I de fet, bona part d’aquestes modifiquen el seu cos buscant millorar així la seva qualitat de vida. Actualment hi ha importants moviments que reivindiquen la importància de legalitzar i fins i tot cobrir públicament els tractaments de modificació corporal de les persones transexuals. Però la història de Verhelst contradiu aquesta teoria. No sempre la vida després d’operar-se és millor, existeixen persones que fins i tot prefereixen la mort. Amb això no vull dir que aquesta història negui totes les experiències de persones transexuales que després de modificar el seu cos han sentit una importantíssima millora en la seva vida i en la seva autoestima. El que voldria plantejar és que la idea que la solució al malestar està en el cos és un problema, perquè de vegades encara modificant el cos el malestar no desapareix, i llavors que ens queda? El malestar en les persones transexuals acaba en el seu propi cos, però no estic segur que aquí comenci. Crec que el fet de viure en una cultura en la qual se’ns ha explicat que existeixen solament dos cossos (mascle i femella), que tenen dues identitats de gènere associades (home i dona respectivament) i dos comportaments vinculats a elles (masculí i femení) és gran part del problema que experimenten les persones transexuals. És més, crec que és la causa del problema.

L’Estat belga va ser el que va assumir els costos i va disposar dels professionals i els materials per realitzar els tractaments de modificació corporal a Nathan Verhelst, alguna cosa que moltes persones podrien interpretar com molt progressista. La majoria de països del món no cobreixen aquestes operacions. Si situem el progrés en què l’Estat ha d’ajudar a la gent que vulgui canviar les parts del seu cos que no desitja, doncs sens dubte Bèlgica és una terra promesa. Però per a mi el desitjable és que les persones no sentin la necessitat de modificar el seu cos. La cobertura sanitària pública dels tractaments de les persones transexuals és una forma de pal·liar el sofriment d’aquestes persones però no té cap impacte en la desaparició d’aquest malestar, en l’origen d’aquests sofriments.

Més enllà de Nathan Verhelst, crec que és important reflexionar sobre les solucions que hem inventat per pal·liar el malestar de les persones trans (i sovint del conjunt de la població) i poder situar que la potència d’aquestes solucions a curt termini té també efectes a llarg termini. De la mateixa forma que reconeixem que la modificació corporal ens ha ajudat a sentir-nos millor hem de poder preguntar-nos: Exactament, que va a fer el  que ens sentim més lliures i feliços en un futur? Els quiròfans?

 

Miquel Missé (Barcelona, 1986). Sociòleg i activista trans. Ha participat en diversos col·lectius de lluita trans i ha estat un membre actiu de la Xarxa Internacional per la Despatologització Trans com a dinamitzador de la campanya Stop Trans Pathologization. Ha editat conjuntament amb Gerard Coll-Planas El género desordenado: Críticas en torno a la patologización de la transexualidad (EGALES,2010) i recenment Transsexualitats, Altres mirades possibles (UOC, 2012). Actualment és un dels dinamitzadors de l’Espai Obert Trans Intersex de Barcelona i del projecte Cultura Trans.

2158

EDITORIAL

La jerarquia de l’església catòlica ha anat expressant les seves idees, per cert molt terrenals, sobre qüestions com el feminisme, l’avortament, l’homosexualitat… cap novetat en el discurs, però segueix indignant-nos.

La jerarquia eclesiàstica espanyola, malgrat l’aparent obertura del papa Francesc, està expressant-se sobre temes morals i afectius amb una manca de respecte impressionant i lesiva.Fa uns mesos Juan Antonio Reig Pla, bisbe d’Alcalá de Henares, va insistir en els seus arguments conservadors atacant la teoria feminista i el col·lectiu LGTB. Reig Pla presentava un llibre i ens deia “Convé indicar que el feminisme ideològic no és més que un pas en el procés de deconstrucció de la persona. De fet, els arguments que sustenten el pensament feminista, en successives evolucions, han propiciat la ideologia de gènere i les teories Queer i Cyborg ” si el fet de ser, voler existir, reivindicar una vida digna … vol dir deconstruir-se, deconstruim-nos doncs!

La LGTBfòbia és un atac frontal a la dignitat de les persones, a la qualitat de vida i als drets civils que tenim com a ciutadanes i ciutadans, una conducta fòbica que hem d’eradicar. Una fòbia social que té molt d’humana, molt de terrenal i poc del respecte i amor amb el que la jerarquia catòlica es pronuncia tan falsament.

Rouco Varela, l’exportaveu eclesiàstic espanyol, en una seva darrera homilia va cridar a seguir construint “aquella Espanya que, amb els seus joves, volia superar per sempre la Guerra Civil” és a dir, a superar “els fets i les actituds que la van causar i que la poden causar“.

Els valors sobre els que es construeix l’odi i la fòbia no són valors per a la convivència respectuosa i possible, així doncs cal deconstruir-nos com a persones, ens cal deconstruir-nos com a societat i ens cal crear uns valors vàlids per a conviure des del diàleg, el respecte i la dignitat.

2063

Un matrimoni de gais valencians han perdut, com parella, la paternitat de dos fills de 5 anys nascuts a través de la tècnica de gestació subrogada -coneguda popularment com a “mares de lloguer”-. A la partida de naixement dels Estats Units hi consten els dos como a pares. La ruptura familiar s’ha produït arran d’una sentència del Tribunal Superior espanyol que reconeix només un dels pares, cosa que deixa en una situació de desprotecció i vulnerabilitat jurídica els fills. A més, genera una situació de greuge comparatiu amb les parelles heterosexuals a les quals no s’ha negat mai la filiació a pares que ho han estat a través d’una gestació subrogada. La sentència ha rebut el rebuig total de l’entitat Famílies de Lesbianes i Gais que la valoren com a una injustícia. Per l’entitat és un clar atac als drets de les persones LGTB i, sobretot, dels drets dels infants nascuts a famílies homoparentals.

Més enllà de la discriminació que ha partit aquesta família de pares gais es tracta d’una sentència cruel, que trenca, famílies i desprotegeix als menors. Més enllà de ser clarament discriminatòria, és una sentència que no té en compte ni els fets, ni la situació familiar actual en la qual els fills tenen 5 anys. L’aplicació de la llei mai pot acabar provocant una injustícia, la llei no es pot aplicar amb una crueltat i separant per via judicial el que és una família de fet i que porta anys consolidada. Creiem que és inadmissible és que jutges puguen deixar desprotegits a menors en una família que els estima per un formalisme legal. Des d’IDEMTV ens volem solidaritzar amb aquesta família i esperem la propera solució del seu problema arribe, siga per via judicial o per la pressió de l’activisme.

2132

La Transfòbia, en tant que discriminació, té una de les seves manifestacions més clares en el mercat laboral. Si bé la invisibilitat del col·lectiu en aquest àmbit ha estat deguda a la seva exclusió, gairebé total, del mateix, actualment ens trobem davant de reivindicacions clares dels drets laborals. El grup LGTB de UGT va debatre el tema en unes jornades, per tal d’aprofundir en les estratègies d’actuació.

 

 

Les actituds discriminatòries es troben arreu , però és a la feina on de forma, moltes vegades indirecta, es vulneren els drets. En aquest sentit, Santos Félix, ex-vicepresident del Consell Nacional LGTB i representant a l’Òrgan Paritari del Pla d’Igualtat (OPPI) de la Funció Pública de la Generalitat, destaca la necessitat d’impulsar protocols que combatin aquesta discriminació.

El dret al treball és un dels principis fonamentals dels drets humans que també es troba recollit als Principis de Yogyakarta que destaquen la necessitat de desenvolupar la legislació i les mesures pertinents per eliminar les discriminacions per orientació sexual o identitat de gènere per tal de facilitar l’accés al lloc de treball i contrarestar les actituds discriminatòries.

1776

Govern i oposició discrepen en si s’han d’assumir i qui les hauria d’assumir

La mort de Juan Andrés Benítez el passat 5 d’octubre ha aixecat polèmica social i mediàtica i ha danyat la imatge dels Mossos d’Esquadra. Els diferents videos i proves que han sortit a la llum han fet que la jutgessa que porta el cas hagi imputat a nou mossos i l’autòpsia assenyala que la mort de l’empresari del Gaixample va ser de naturalesa homicida. S’han produït dues multitudinàries manifestacions al barri barcelonés del Raval, on es van produir els fets, i s’ha creat una plataforma ciutadana per demanar que s’aclareixin els fets. El moviment antiSIDA i LGTB han presentat una denúncia pel comunicat del Sindicat de Polícies de Catalunya sobre el cas que consideren serofòbic. ACEGAL, entitat que representa a l’empresariat LGTB català i a la qual, ell pertanyia, ha donat la cara per preservar la seua imatge, i els seus representants han demanat explicacions a diferents instàncies governamentals.

 

 

Els partits polítics no han estat l’excepció en aquesta polèmica, però potser no se’ls ha escoltat tant. Per això des d’IDEMTV hem volgut parlar amb les sectorials LGTB dels partits catalans. I si bé, tothom lamenta la mort de Juan Andrés, en dóna condols als familiars, amics i socis d’ACEGAL i en demana l’aclariment dels fets, si en parlem d’assumpció de responsabilitats polítiques es genera una clara divisió entre els partits.

Hi hauria un bloc. Format per ICV i la CUP, que demanaria la dimissió tant del conseller d’Interior, Ramon Espadalé, com del director dels Mossos d’Esquadra, Manel Prats. Des del PSC, només demanen la de Prats, tot i que de forma contundent. Tots tres partits creuen que s’ha reaccionat molt tard a uns fets que consideren greus.

En aquest sentit, Esquerra s’hi suma a la crítica per la tardança i n’afegeix d’altres. Des del PSC demanen la dimissió de Prats i una major transparència en el cos. Des de la CUP es posa també l’accent en els mecanismes de control i trasparència del cos policial català i crítica el que valorar com a “corporativisme”. La CUP remarca que no és l’únic cas i que cal un canvi de model policial. ICV recorda que anteriors governs havien apostat per un model de polícia que consideren més transparent. Des d’Esquerra, que té un acord de govern amb CiU, tot i que es considera que cal fer canvis en els mossos, creu que no cal precipitar-se en la petició d’assumpció de responsabilitats polítiques fins que no s’esbrine la veritat. Tot i això, el republicà reclama que s’investigui fins el final per poder modificar tot allò que no hagi funcionat correctament i castigar els culpables.

Convergència i la seua sectorial LGTB Convergais marquen la diferència, ja que no consideren que calgui assumir cap responsabilitat política, sinó investigar els fets, castigar els culpables si n’hi ha. Assenyala que un cos policial no és mai fàcil de gestionar i li consta que s’estan fent canvis de forma continuada per millorar el funcionament del mossos. Amb tot, es mostra crític amb la polèmica suscitada i amb l’actuació dels mitjans.

Des d’IDEMTV ens resta seguir informant de les novetats que apareixin tant del cas com de les reaccions socials, judicials i polítiques, sempre des del compromís amb el col·lectiu LGTB i des del rigor i el pluralisme.

ARTICLES D'OPINIÓ

2482
Crec que el principal problema de les persones trans és trobar una feina digne i, en el cas de que la tingui, no ser...

LLIBRES DE L'ARMARI

4196
Els “Homonots” són aquells homes “homos” que han anat més enllà dels seus interessos personals, immediats i petits i han mirat pel col·lectiu homosexual...