57

per Carme Porta

L’any 2017 es denunciava a nivell internacional una campanya de persecució del govern txetxè a les persones LGTBI. En aquell moment es va denunciar la persecució de desenes de persones acusades de ser homosexuals així com la creació d’un camp de concentració per a homes gais a la ciutat d’Argun, en un antic complex militar.

La denúncia i la solidaritat internacional amb el col·lectiu LGTBI de Txetxènia, tot i que el govern negava la persecució, van fer que la persecució s’aturés, tot i que no es van depurar responsabilitats.

Actualment Amnistia internacional i la xarxa LGTB russa han denunciat una nova purga al col·lectiu i la clara vulneració dels Drets Humans fonamentals del govern txetxè amb les persones LGTBI. Es denuncien detencions arbitràries i maltractaments a més de 40 persones i hi ha almenys 2 persones mortes que no han superat les tortures. Si bé l’any 2017 només va afectar a homes gais ara l’atac s’ha ampliat a dones i les tortures són més dures i cruels, i es porten a terme dins les mateixes instal·lacions del 2017, a Argun.

El govern de Txetxènia ha tornat a negar les detencions i les tortures afirmant que a Txetxènia “no hi ha gais” una afirmació que ja es va fer l’any 2017. La xarxa russa LGTB va rebre els primers informes d’aquest nou atac el passat mes de desembre i ha pogut constatar la veracitat de les detencions i tortures. Segons la mateixa font la primera detenció va ser la de l’administrador d’un grup a una xarxa social “VKontakte”, un espai per a homes homosexuals del nord del Caucàs en el que podien comunicar-se.

Aquesta república russa està presidida per Ramzan Kadírov, un aliat i admirador de Vladimir Putin que ha proclamat clarament la seva LGTBIfòbia. Ha estat acusat per diverses organitzacions russes i internacionals –entre elles la OSCE, Organització per a la Seguretat i Cooperació a Europa- de la constant violació dels drets humans en la repressió política de dissidents. Les denúncies inclouen l’assetjament, la persecució, les detencions arbitràries, la tortura i fins i tot els assassinats extrajudicials de persones LGBTI, persones sospitoses de l’ús de drogues i adolescents, en un clima, segons la OSCE, “d’intimidació ha augmentat en la mesura que gairebé ningú a Txetxènia se sent lliure de parlar sobre el problema dels drets humans”.

La xarxa LGTB russa ha ajudat en els darrers anys a unes 150 persones de Txetxènia a fugir però actualment les autoritats txetxenes estan impedint que marxin. La única reacció oficial russa ha estat la declaració feta pel secretari de premsa del president. Dimitry Peskov va declarar que examinaran l’informe de la OSCE sobre les greus violacions dels drets humans a Txetxènia, elaborat pel professor de dret internacional Wolfgang Benedek.

Bollos en teoria neix per donar espai polític al feminisme lesbià per part de lesbianes feministes de Caladona, va començar fa un parell d’anys, a partir d’un clima propici que va sorgir durant les Jornades Radicalment Feministes de 2016.

Ara mateix en formen part unes 40 persones de forma estable però el grup oscila depenent de l’activitat que realitzin

Tenen dues linies d’acció: per un costat teoritzar a partir de textos feministes i/o lèsbics i pronunciar-se políticament, i per una altra banda realitzar activitats culturals per a sociabilitzar-se.

Podeu trobar més informació a http://bollosenteoria.blogspot.com/

1674

per Carme Porta

Kiev acollirà la segona Conferència Europea de lesbianes el proper mes d’abril. La passada conferència va ser l’octubre del 2017 a Viena,  on van participar unes 500 dones d’Europa i Àsia. En la primera edició es va copsar la necessitat de trobada i visibilitat no mixta. Un dels objectius de les trobades és posar en marxa una xarxa de dones i entitats.

L’any 1980 l’International Lesbian Information Service (ILIS) era una organització internacional que tenia com a objectiu fomentar l’organització internacional de lesbianes lligat a ILGA (International Lesbian Gay,Bisexual, Trans i Intersex Association), en una conferència lesbiana, l’any 1981,  les organitzacions lesbianes van decidir que l’ILIS es convertís en una organització independent i va ser activa fins al 1998, any en que va dissoldre’s.

L’any 2016 en la conferència anual de 2016 d’ILGA – Europa  a Nicòsia diferents dones i entitats  pels drets LGTBI posen en marxa el projecte de fer una trobada internacional que va ser una realitat l’any 2017 i que va posar sobre la taula la necessitat de crear una xarxa i portar a terme esdeveniments i trobades que donessin visibilitat a les demandes de les lesbianes. Es crea EL * C un col·lectiu de dones lesbianes, queer, bi i trans que pretén crear una xarxa de lesbianes a Europa i Àsia Central. Esl seus objectius són “Lluitar contra la lesbofòbia i donar suport a les lesbianes així com visibilitzar a totes les societats i als éssers humans.” Les demandes es centren en que les polítiques europees reforcin els drets humans generals i disminueixin  la discriminació contra les lesbianes.

La conferència va analitzar les diferències polítiques, jurídiques i financeres dins dels moviments de  lesbianes europeus, així com la necessitat comuna i urgent de centrar-se i fer front a les necessitats i demandes de les  lluites i augmentar la seva visibilitat, així com ampliar les xarxes lesbianes, per tal de posar en l’agenda política europea els drets específics de les lesbianes.

El fet que els drets de les persones LGTBI estiguin en risc, així com la situació de discriminació i vulnerabilitat en què es troben les persones i moviments LGTBI i, especialment les dones, van portar a l’organització d’aquesta segona conferència a Kiev, per tal de contrarestar les polítiques hostils amb accions positives i visibiitzadores.

Olena Xevtxenko membre ucraïnesa de la junta d’EL * C va declarar en aquest sentit  que “Les lesbianes a Ucraïna són invisibles i la comunitat més vulnerable, que pateix d’estigma, violència sexual, domèstica i reproductiva i discriminació.  La paraula “lesbiana” està estigmatitzada i és una paraula bruta, pel que normalment les lesbianes fan servir la paraula “gai”, que també invisibilitza a la comunitat lèsbica i, especialment, dificulta les necessitats de les lesbianes. En aquesta situació, creiem que la conferència europea sobre lesbianes serà un gran pas endavant en termes de visibilitat, les necessitats vocalitzades de les lesbianes i la construcció de comunitats a Ucraïna

1539

per Carme Porta

L’any 2009 ILGA Europe es va posar com a objectiu l’elaboració d’un mapa de drets que el 2013 es va complementar amb la classificació i anàlisi dels processos d’avanç dels drets als 49 estats del continent europeu on ILGA treballa.

L’anàlisi del 2018 mostra una desacceleració en el progrés dels drets a Europa, on molts dels estats que han liderat polítiques d’igualtat i LGTBI han quedat aturats. Això per ILGA Europa és un fet preocupant donat que la pujada de la violència contra les persones LGTBI així com alguns estats clarament LGTBIfobs mostren que els drets LGTBI no només no estan assolits sinó que estan en clar retrocés. La directora executiva d’ILGA- Europa, Evelyne Paradis, ha destacat que “hi ha massa signes al nostre voltant que mostren que moltes de les recents victòries són fràgils. Deixeu-m’ho dir de nou: no estem enllestits”, el paquet Rainbow que conté un informe amb la revisió anual, el mapa i l’índex és un recordatori de la necessitat que els diferents estats i institucions europees es comprometin amb els drets LGTBI.

Un dels fets que mostra la davallada, segons apunta l’informe del 2018, és que els Països Baixos, un dels estats amb una tradició progressista, ha baixat del grup del que anomenen Top 10. Recomanacions d’ILGA-Europe com lleis per combatre els delictes d’odi que protegissin específicament les persones LGBTI no es van complir malgrat els compromisos d’ampliar la protecció constitucional a les persones LGBTIi modificar les lleis d’igualtat per protegir contra la discriminació trans i intersexual.

Per ILGA-Europe negar la responsabilitat de treballar per la igualtat de drets de les persones LGBTI “no és una opció per a cap líder polític o funcionari del govern el 2018. Ara és el moment perquè mostrin lideratge mitjançant polítiques de suport complet que facin que la igualtat sigui una realitat quotidiana per a les persones que serveixen. A Europa, l’única manera per als responsables polítics de protegir els grans avenços en matèria d’igualtat LGBTI de les dues últimes dècades és construir-los i donar els recursos necessaris per garantir que la vida quotidiana de les persones LGBTI es transformi per a millor.”

Malta és el país que encapçala els avenços legislatius i polítics dels drets LGTBI a Europa amb un 91% segons l’índex del paquet Rainbow que conté 6 àmbits d’anàlisi: Igualtat i no discriminació, famílies, delictes i discurs d’odi, reconeixement legal de gènere i la integritat física, espai per l’organització de la societat civil i dret d’asil. En cada àmbit s’analitzen diferents pràctiques de cara a establir la puntuació. A més de Malta, Bèlgica, amb un 79% i Noruega, amb un 78% són els estats que lideren el rànquing, mentre que els estats que menys polítiques i compromís mostren són: Turquia, amb un 9%, Armènia amb un 7% i Azerbaidjan amb un 5%. La revisió anual Rainbow també recull una sèrie de recomanacions que seran analitzades en la propera edició del 2019 segons el grau de compliment dels estats.

1462
gloria careaga
gloria careaga

per Carme Porta

Entrevistem a Gloria Careaga, una de les figures centrals del moviment LGTBI a Mèxic. Professora a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM) des del 1979. Va ser Co-Secretaria General d’ILGA (International Lesbian, Gay, Bisexual, Trans and Intersex Association) de 2008 a 2014. Va rebre la Medalla Omecihuatl del Instituto de la Mujeres del DF. És membre suplent del Consell Assessor d’ONU-Dones d’Amèrica Llatina en qüestions LGBTI.

Ser lesbiana sovint és sinònim d’invisibilitat, com és ser lesbiana visible a Mèxic?

La invisibilitat sembla una característica insalvable per a les lesbianes arreu del món. Fins i tot malgrat la definició personal d’esdevenir figura pública com a lesbiana, no sempre s’aconsegueix la comesa. Recordo quan la primera lesbiana, Pàtria Jiménez, va arribar al Parlament Nacional del nostre país, va tenir moltes entrevistes en els mitjans, i vam registrar que la paraula lesbiana difícilment era esmentada en les notes. Ser visible doncs, esdevé una acció quotidiana conscient que una ha d’assumir. Manifestar sempre que es pugui i no deixar que les persona ho eludeixin.

De vegades pot resultar xocant, però crec que la incomoditat és per als altres i ho hauran d’enfrontar.

Sóc una figura pública, i una creu que ja no cal afirmar-ho, però sembla que no sortim de les quatre parets dels moviment en què una participa, com a feminista i com a lesbiana, fora d’aquests espais es necessita mantenir la visibilitat.

Avui dia, potser una vegada que hem aconseguit ser interlocutores vàlides amb les oficines de govern, sembla que aquí també es reconeix i accepta sense problemes. Però sempre cal estar segures que saben amb qui estan parlant.

Ets una de les fundadores del Clóset de Sor Juana, com valores aquests anys d’activisme?

El CSJ recentment va celebrar els seus 25 anys, l’any passat. La commemoració ens va portar precisament a recordar moments valuosos. Jo vaig ingressar tard a la lluita pels drets LGBT, el 1990. I estic certa que el haver-me involucrat en aquesta lluita m’ha enriquit de manera important. No vaig ser conscient de la discriminació que patia, per haver estat reprimida obertament, i haver rebut el suport familiar, però quan ingresses al grup de lesbianes i coneixes les històries d’altres a través dels grups de reflexió, se t’obre un panorama impressionant que et permet comprendre el teu lloc i et dóna eines per afrontar els intents de mantenir-te a l’armari silenciada. Jo vaig estar fortament vinculada a l’organització durant gairebé 20 anys i això em va brindar moltes oportunitats d’intercanvi amb dones de diferents sectors i experiències. Fins i tot la trajectòria mateixa del grup ens ha permès identificar les diferents necessitats que les lesbianes tenim. És trist que avui dia ja no hi hagi un espai obert on les lesbianes es reuneixin i puguin intercanviar. Crec que els espais de recreació i entreteniment que avui existeixen no salven aquesta necessitat, l’espai propi, a més, contribueix a l’activa participació en la lluita pels drets.

Va ser la meva participació al Clóset de Sor Juana també el que em va donar l’oportunitat de participar en espais internacionals a través de la nostra integració a ILGA, el que va ampliar encara més el panorama del que les persones LGBT i les lesbianes en particular enfrontem. La meva trajectòria en ILGA encara segueix també activa i plena de desafiaments i satisfaccions.

Has unit activisme i professió. Has treballat molt sobre l’estigma i la sexualitat.

Així és. Com a professora universitària he tingut l’oportunitat de portar la reflexió a estudiants i docents, no sempre amb els millors resultats. La disciplina de la Psicologia, contrari al que podríem pensar no és tan progressista. He hagut de lluitar contra l’homofòbia de les i els col·legues, i teixir fi a les aules, per obrir les ments. La meva vinculació amb els estudis de gènere probablement en el seu moment va ser el més encertat, aquesta perspectiva em va donar també molts elements per a l’abordatge de la sexualitat des d’una perspectiva àmplia i vincular-la amb els drets humans. Comprendre les desigualtats de gènere, i el gènere mateix en la seva àmplia plasticitat descol·loca l’estructura i t’obliga a pensar des de diferents angles la realitat, on els homes, les dones en qualsevol de les seves representacions no necessàriament estan en un lloc, sinó que depèn de seves circumstàncies i moments històrics.

L’acadèmia pot ser un espai molt àrid i competitiu, però crec que també s’ha de trobar el sentit de l’estar aquí i aprofitar aquest cúmul de ments i idees, per dialogar i confrontar el pensament cada dia. Al final pot resultar fins i tot divertit.

L’obligació d’exposar idees, a través de les classes, les conferències i les publicacions resulta un repte per altre interessant. No m’ho perdria per res.

A nivell internacional la teva acció i la teva visibilitat també ha estat important.

És interessant com l’oportunitat de participar en els espais internacionals es van conjuntar entre el feminisme i els drets LGBT. Pràcticament vaig iniciar al mateix temps en els dos espais, amb el feminisme en la preparació de la incidència en les Conferència Internacionals convocades per l’ONU en la dècada de les 90 i amb el moviment LGBT amb ILGA en 1991. Va ser aquest any quan vaig acudir a esdeveniments internacionals d’ambdós moviments i des de llavors no he parat. Els avenços que es van aconseguir en drets de les dones en aquesta dècada van ser molt impressionants i necessàriament engolosinantes per mantenir-se en la lluita. La consideració de l’orientació sexual i la identitat de gènere va ser posterior, però un cop incorporats a la discussió s’han mantingut i ampliat. En el moviment feminista vaig formar part del Grup Health, Empowerment, Rights and Accountability (HERA) que em va brindar les millors eines per a la gestió internacional, a més d’una experiència molt gratificant per la dinàmica i principis feministes del propi grup. A ILGA he ocupat diverses posicions des del nostre ingrés com a organització lèsbica, vam ser el Secretariat de la Dona diverses vegades i ocupi la Co-Secretària Regional abans d’arribar a ser la Co-Secretària General, tota una experiència. Formar part de la iniciativa de Jennifer Wilson d’impulsar la regionalització de ILGA va ser definitiu per a l’ampliació de l’Associació i conèixer molt més el que passava al món. Encara que m’agradaria veure més projectes regionals i globals, crec que la feina que es fa en el Consell de Drets Humans de l’ONU és bo.

És molt gratificant sentir-se part de la història. Veure on comencem i on som ara. Però com sabem no hi ha conquesta lineal ni progressiva, cal empènyer al fet que es mantingui la discussió i altres persones s’involucrin per assegurar avenços i evitar retrocessos.

Creus que ha canviat molt Mèxic, i el món també,  a nivell de polítiques LGTBI?

Definitivament, mira com estan els grups conservadors! Els avanços de les dones de les població LGBT ha posat en escac no només l’estructura discriminatòria sinó la forma de pensar i veure el món. Falta molt, el reconeixement de la discriminació és un pas important, i s’han instrumentat accions, legals i polítiques per a la construcció de societats més inclusives, però el canvi cultural al qual aspirem va lent i amb moltes amenaces.

Si observem els mapes que ILGA publica cada any, ens permet veure com ens anem movent, els avenços que anem assolint. Amèrica Llatina es mira avui com la regió més progressista, on s’han donat els canvi més importants, però és també on els grups conservadors estan invertint més.

A Mèxic he vist el que vaig creure que no veuria. El lliurament de la bandera a una delegació LGBT pel governador de la Ciutat de Mèxic per participar en els OUT Games, la rebuda de líders a la Casa Presidencial per conèixer les nostres propostes i escoltar una declaració presidencial assumint-les. Han estat moments històrics increïbles. La lluita dels darrers 40 anys ha tingut fruits, però seguir avançant ens exigeix ​​avui rearticular-nos. Construir xarxes, aliances i propostes.

Les xifres de crims d’odi es mantenen a la regió i a Mèxic. La homo-les-bi-trans-fòbia ens persegueix, no podem ignorar-la. Les conquestes no han de ser l’únic mirall en el qual ens mirem. Més aviat, ens cal reforçar les mirades que contemplin les interseccions, per ampliar el nostre camp d’acció i possibles èxits. Ara tenim un nou govern que promet escoltar-nos, hem d’aprofitar l’oportunitat per aprofundir i ampliar el treball pels nostres drets.

658

Plomafòbia és la discriminació que pateixen les persones per una expressió de gènere que la societat no accepta. La poden patir tan les persones LGTBIQ+ com les heterosexuals.

En aquest video comptem amb la col·laboració del col·lectiu @queerdobcn que han teoritzat sobre el gènere i les expressions de gènere. També hi participen dues noies i un noi que ens expliquen com des de la seva experiència han patit aquesta discriminació.

També existeix plomafòbia dins del col·lectiu LGTBIQ+ i l’arrel d’aquesta (i d’altres discriminacions) és la cultura que heretem de caràcter hetero-cis-patriarcal en el que situa l’home heterosexual de raça blanca i del primer món en el centre dels privilegis.

Contacte Queerdobcn: https://www.instagram.com/queerdobcn/

496
lgtb terrassa idemtv
lgtb terrassa idemtv

LGTB Terrassa és una associació del Vallès Occidental que promou la igualtat legal i social de gais, lesbianes, transsexuals i bisexuals.
Està formada per una junta i diferents comissions: de cultura, formació i educació, la comissió de bisexualitats, de juventut, salut i l’espai trans*.

L’associació té un vincle de col·laboració molt intens amb l’Ajuntament de Terrassa i el SAI d’aquesta població. Comparteixen recursos i deriven casos segons les necessitats.

A banda de membres de la comunitat LGTBIQ+, l’associació també la formen persones CIS-heterosexuals que hi col·laboren. Algunes d’elles son pares o mares de nens i nenes trans. Totes aquestes persones hi col·laboren d’una manera altruista i molt compromesa, posant el valor el paper del voluntariat a la societat.

1831

L’Hugo va iniciar el seu procés a Lleida temps després de venir a estudiar. La Paula, que és de Sabadell, va arribar a la ciutat de Ponent per a començar la seva transició.

Dos models de transició, parlem amb la Paula i l’Hugo que son persones trans que han fet el procès de transició de forma diferent. La Paula va desubicar-se i l’Hugo que ja vivia a Lleida per estudis va iniciar el seu procès.

En una conversa a la terra que les ha acollit, ens expliquen les seves vivències i diferències en la seva opció de trànsit però també des de punts de vista diferents donats pel gènere sentit de cadascú/na, el moment vital i la generació a la que pertanyen.

482
visibles cultures lesbianes idemtv
visibles cultures lesbianes idemtv

VisibLES és el festival de cultures lesbianes que cada any es celebra a Barcelona. Enguany es va realitzar a La Bonne (BCN) els dies 24, 25, 26 i 27 de maig.

En aquest festival s’intenta visibilitzar una forta comunitat i una producció cultural lesbiana rica i heterogènia. Les organitzadores volen generar espais de reflexió i crear condicions de producció i exhibició, per a crear referents positius de cara a les noves generacions i alhora fer un gest a aquelles dones lesbianes que estan produint cultura, reconeixent així la genealogia històrica de la comunitat lesbiana.

També les mou la necessitat d’interrogar-se sobre el sentit i la realitat de la identitat lesbiana contemporània, en l’àmbit de les arts visuals, escèniques, musicals, la literatura i la recerca.

Durant aquests dies, posen de manifest les aportacions de les dones lesbianes a la cultura a través de taules rodones, exposicions i tallers, actuacions i projeccions i també música i festa, perquè segons ens expliquen: “l’oci serà polític o no serà”.

1504
ana lodi lgtb brasil
ana lodi lgtb brasil

per Carme Porta

Entrevistem a Ana Lucia Lodi, reconeguda activista pels drets LGTBI a Brasil i especialista en Gènere, Sexualitat i Drets Humans. Actualment és vicepresidenta del Consell Municipal de Drets de la Dona de Balneário Camboriú i coordinadora de la Comissió LBTI + del mateix Consell de la Dona i membre del Consell de Drets Humans. D’altra banda, també és presidenta de la Subsecció de l’IBDFAM – Institut Brasiler de Dret de Família – de Balneário Camboriú i ofereix assistència jurídica a persones de la comunitat LGBTI a Brasil amb l’associació Semear Diversidade(Sembrar diversitat) de la que és presidenta. Anteriorment, fou presidenta de la ABRAFH (Associação Brasileira de Familias Homoafetivas).

Brasil és el país d’Amèrica del Sud on s’assassinen més persones LGTBI. L’any 2017 es van registrar 445 casos, amb 179 morts violentes. L’agenda política del país està recollint les demandes del moviment LGTBI?

Malauradament, la veritat és que no. Tots els progressos es donen per via judicial. Els polítics, en bona part volent agradar els religiosos neopentecostals, amb una agenda ultraconservadora, combaten qualsevol intent d’avançar. Des del 2006 hi ha temptatives legislatives que el Congrés Nacional deixa al calaix.

Aquest 2018 s’ha aconseguit una conquesta històrica per a la població LGTBI, com és el casament homoafectiu, a través del Suprem Tribunal Federal que va garantir a travestis i transexuals el dret d’alterar el nom i el registre de sexe que constava a les oficines del Registre Civil. Tot i això, aquestes conquestes mai no són definitives, ja que com a (no) legislació positiva, aquests drets poden ser retirats en qualsevol moment. Especialment ara que acaba de ser elegit un nou president que mai ha negat ser homòfob. Ben al contrari, s’enorgulleix de ser-ho.

Com esteu vivint la comunitat LGTBI l’ascens de Jair Bolsonaro, un president clarament LGTBIfob, cap a la presidència de Brasil?

Amb por, amb molta por. Mai no s’havia repetit tant aquesta paraula. Més enllà de les agressions físiques, existeix el terror psicològic amb frases amenaçadores a les portes dels lavabos públics i fins i tot dins de les universitats i a les xarxes socials. Ja hi ha hagut persones colpejades i amenaçades. Hi ha professors i professores que han rebut pressions i que han de vigilar amb el que diuen a les aules per a no ser mal interpretats. No es pot parlar d’història o de sociologia sense ser tractat d’ “esquerranós gaicista”’ i altres coses totalment sense sentit. Entre part de la població ha crescut la creença en un espantall moral anomenat”’ideologia de gènere”, on es creu que l’educació per a la diversitat tindria com a finalitat no tant ensenyar a nens i nenes i adolescents a respectar totes les persones en les seves orientacions sexuals i identitats de gènere, sinó tornar-les gais, lesbianes, bisexuals o transgènere, encara que la majoria de la població no sàpiga quina és la diferència entre transgènere i cisgènere.

Després de l’elecció, ja com a fet consumat, comença un moviment, encara tímid, que parla de resistència.

Quina és l’estratègia política del moviment LGTBI brasiler en aquest context clarament contrari als drets del col·lectiu?

En aquest primer moment ha estat de divulgació de contactes per denunciar qualsevol tipus d’agressió, suport jurídic, manuals sobre com fer front al feixisme i les precaucions que són necessàries. Han sorgit grups de suport mutu via Whatsapp.

El discurs de Bolsonaro ha calat en les classes populars? Estem parlant d’un relat que lliga les persones LGTBI a les drogues, minoritza les dones, defensa la tortura i la pena de mort… un retrocés evident.

Sens dubte. Les transformacions culturals lligades al reconeixement i a la visibilitat de la emancipació femenina i del moviment LGTBI a l’escenari contemporani han desfermat pors col·lectives. La reacció a l’esfera pública és una cultura basada en la socialització religiosa de les persones, partint de material imprès pels mitjans evangèlics, webs religiosos a Internet i posicionaments oficials que generen una percepció equivocada del que realment és el gènere i la diversitat sexual. Tot això crea discriminació, que recau al col·lectiu LGTBI en forma d’homolesbotransfòbia, perquè inventa un personatge perillós i molt estigmatitzat i produeix un col·lectiu de segona categoria.

Bolsonaro és un defensor a ultrança dels valors de la família tradicional, quina és la situació actual de les famílies homoparentals a Brasil i com veieu aquesta actitud del president electe?

Quina és, en realitat, aquesta família tradicional brasilera? Serien els indis natius? El darrer cens de població va demostrar que més del 50% de les famílies al Brasil no té el format pare, mare i fills. Són mares soles amb fills, àvies que cuiden dels nets, germans grans que amb germans més petits… A l’últim recompte, hi hauria més de seixanta mil famílies homoafectives. Creiem que la xifra deu ser més gran, degut a la vergonya que encara tenen algunes persones de reconèixer la seva situació familiar davant de tercers.

L’actitud i les paraules del pròxim president són amenaçadores. Hi ha criatures que ja pateixen, preguntant si seran retornades als orfenats, si deixen de tenir família. Seran estigmatitzades les criatures que tenen dos pares o dues mares al certificat de naixement? Es prohibirà el matrimoni entre persones del mateix sexe? I la seguretat jurídica dels matrimonis ja existents? Tot això inquieta les famílies. Sense comptar amb el perill imminent que sorgeixi un agressor que es senti avalat pel discurs d’odi del candidat.

ARTICLES D'OPINIÓ

1556
A dos dies per la convocatòria de l’1 d’octubre encara és difícil predir què passarà diumenge i què passarà a partir de dilluns, però...

IDEMTITATS

LLIBRES DE L'ARMARI

1838
Maria Bielsa, és l’autora del poemari “Flores raras: Maricas son lxs otrxs” una sèrie de poemes en el que recull l’experiencia de l’amor homosexual....