818
trans travesti cross-dresser
en femme el documental

Entrevistem Alba Barbé, directora del documental “En Femme, el documental” que estrenarà TV3 el dia 23/10/2018. En una conversa amb Paula Marquès, la directora ens explica la seva experiència en la producció del documental sobre l’entitat En Femme.
EnFemme és un petit refugi de Barcelona on diferents homes i dones de diferents classes socials i econòmiques es transvesteixen.
Molts homes ho practiquen en la intimitat de la seva llar, però a En Femme es troben i creen el seu espai de seguretat i empoderament. També surten al carrer en grup per gaudir junts i juntes de moments d’oci. Per a algunes d’aquestes persones, però no totes, és un pas cap a una vivència social plena com a dones i homes i reivindicar-se com persones trans*.

 

Reportatge sobre l’Entitat EnFemme que va complir darrerament els 10 anys de vida:

 

Reportatge sobre el servei Trànsit, una consulta mèdica respectuosa cap a persones amb cossos diversos i/o amb orientacions sexuals no normatives.

100

[NOTA DE PREMSA]

Treball, Afers Socials i Famílies ha destinat més d’1,5M€ a impulsar polítiques públiques per prevenir la discriminació LGBTI des de l’aprovació de la Llei 11/2014. Els dos últims anys, el Departament ha augmentat un 80% el pressupost adreçat a aquestes actuacions. Així ho ha explicat la directora general d’Igualtat, Mireia Mata, durant la presentació de la campanya contra la LGBTIfòbia que el Treball, Afers Socials i Famílies portarà a terme conjuntament amb Ferrocarrils de la Generalitat (FGC) els propers mesos.

La directora general d’Igualtat i el president de FGC, Ricard Font, han presentat aquest matí un comboi vinilat per a donar a conèixer a la població la diversitat d’orientació sexual, d’identitat de gènere i promoure la denúncia de fets LGBTIfòbics. Aquest tren recorrerà la línia Barcelona-Vallès els propers 9 mesos. El Departament i els FGC han endegat aquesta iniciativa amb motiu del quart aniversari de la Llei 11/2014 per a garantir els drets LGBTI i per erradicar l’LGBTIfòbia. A banda d’aquest comboi, les estacions de FGC emetran un espot que mostra com dur a terme denúncies per discriminació per orientació sexual, identitat de gènere i expressió de gènere. El vídeo també es pot veure a més de 380 centres d’assistència de salut, a 16 sales de cinema de la ciutat de Barcelona, a les seus dels departaments de la Generalitat i s’ha ofert als ens locals del país per fer-ne difusió.

En el decurs de la seva intervenció, Mireia Mata ha remarcat la importància de “posar a l’abast de la ciutadania eines per denunciar actituds que vulneren els drets de les persones LGBTI”. Segons la directora, “denunciar serveix per resoldre situacions discriminatòries concretes, però alhora també permet orientar-nos cap a la prevenció per evitar que es repeteixin”.

“Catalunya disposa d’un marc normatiu pioner que hem de fer valer”, ha recordat Mata, “i cal que tots ens en fem corresponsables, perquè la nostra societat no pot ni vol admetre actituds discriminatòries. Hem de fer visible, també en l’espai públic, que a Catalunya no tolerem la vulneració de drets fonamentals”. Mata ha detallat que les denúncies per fets LGBTIfòbics rebudes a la Direcció General d’Igualtat, unes 200 des de l’aprovació de la llei, poden seguir la via penal, la via laboral o la via administrativa. En aquest sentit, ha recordat que davant una situació de discriminació per motiu d’orientació sexual, d’identitat o expressió de gènere es pot denunciar per telèfon (112, 012), per Internet (lgbti.gencat.cat) o a qualsevol punt de la XARXA de Serveis d’Atenció Integral LGBTI de Catalunya repartits per tot el territori.

D’altra banda, el president de FGC ha destacat que “forma part de la vocació inequívoca de FGC participar en qualsevol iniciativa social a favor dels drets civils, sobretot en uns dies en què el poble de Catalunya està reivindicant els seus drets i les seves llibertats públiques. En aquest sentit, FGC posa els instruments per poder fer-ne promoció, i a la vegada denunciar qualsevol tipus de discriminació”. Segons Font, “la discriminació per raó d’orientació sexual també ha de ser denunciada per part de les institucions públiques i nosaltres, com a empresa pública, volem participar-hi i a la vegada reivindicar els drets civils, socials, els drets i les llibertats públiques dels ciutadans. Ho farem amb la nostra millor eina, que són els nostres trens puntuals, amb les nostres estacions, i ens posem a disposició del Departament per participar en altres iniciatives com aquesta”.

persones transsexuals

El passat mes de juny la transsexualitat va deixar de ser considerada una malaltia mental per l’Organització Mundial de la Salut, en la revisió de la Classificació Internacional de Malalties(CIM). Aquest és el manual en el que es cataloga tot el que es considera malaltia i que és de referència en els sistemes sanitaris d’arreu del món. La darrera revisió es va portar a terme l’any 1990 i va ser l’any en què l’homosexualitat va deixar de ser considerada malaltia.

Tot i així, la transsexualitat segueix considerant-se una “incongruència de gènere” i es recull, juntament amb les disfuncions sexuals en un nou capítol que recull les condicions relatives a la salut sexual. Aquesta revisió es portarà a l’Assemblea Mundial de la Salut el proper mes de maig de 2019 per tal de ser aprovada pels estats membres.

La despatologització de la transsexualitat és una de les reivindicacions centrals del moviment LGTBI a nivell mundial i tot i que la revisió de la CIM ha estat ben rebuda alguns sectors han viscut com un gerro d’aigua freda el fet que es mantingui com a incongruència.

A nivell internacional, les dades de la transfòbia són preocupants, no només per l’alt nivell de discriminació i exclusió sinó pel nombre d’assassinats portats a terme. L’Observatori de les persones Trans assassinades, un projecte de Trans Respect Versus Transphobia, afirma que entre els anys 2008 i 2016 es van assassinar 2.609 persones transsexuals o transgènere en 57 països.

Els principis de Yogyakarta (vint-i-nou principis sobre l’aplicació de la legislació internacional de drets humans amb relació a l’orientació sexual i la identitat de gènere) recullen de forma general una sèrie de recomanacions per tal d’evitar discriminació i exclusió per part dels estats. La realitat és una altra, les persones trans pateixen una greu discriminació pel que fa a la salut, vetant-los l’accés als serveis. Els principis de Yogyakarta diuen al seu article 17 que “Totes les persones tenen el dret al gaudi del nivell més alt possible de salut física i mental, sense discriminació per motius d’orientació sexual o identitat de gènere. La salut sexual i reproductiva és un aspecte fonamental d’aquest dret.” Tenint en compte com en molts països on les persones trans estan perseguides tant legal com socialment el VIH està molt estès, aquesta manca d’accés als serveis de salut precaritza i condemna les persones trans.

Entre el 18 i el 22 de juny es van reunir a Nacions Unides vint-i-tres persones, defensores de drets humans de diversos països, per a la 38a reunió del Consell de Drets Humans de Ginebra, Trans Advocacy. La trobada va ser organitzada per la Xarxa Transgènere d’Àsia i el Pacífic, l’Acció Mundial per a la Igualtat de Trans , l’Associació Internacional Lesbiana, Gay, Bisexual, Trans i Intersex (ILGA), la Federació Sueca per als Drets LGBTQ i Transgender Europa (TGEU). Es van per ressaltar els problemes relacionats amb les persones trans en l’escenari mundial, per tal de fer propostes i seguir avançant en l’exercici dels drets humans.

El mapa de drets de les persones trans que realitza i actualitza TGEU, posa de manifest la manca d’aquests drets: en 57 països (dels 114 que s’analitzen) les persones trans són criminalitzades i perseguides i en 6 d’aquests encara es criminalitza la reassignació de gènere. Segons ILGA, en 45 estats es documenten detencions pel fet de tenir relacions sexuals amb persones del mateix sexe o amb identitat trans.

 

És tècnica en imatge fílmica. Ha treballat en diverses emissores de ràdio, televisió i publicacions escrites. També ha treballat com a gestora cultural. En el camp de la creació artística i ha participat en projectes audiovisuals i cinematogràfics.
Va ser diputada al Parlament de Catalunya, regidora de l’ajuntament d’Esplugues i Secretària de Polítiques Familiars i Drets de Ciutadania a la Generalitat de Catalunya.
Ha participat en les publicacions 20 anys de feminisme, Dones i Literatura. Present i Futur, Politiche familiari europee. Convergenze e divergenze, entre d’altres.
Va ser editora i cap de comunicació i col·labora en diferents mitjans LGTB i va participar del projecte IDEMTV, amb dos professionals més.

ALEC empresàries lesbianes
ALEC associació de lesbianes empresàries de catalunya

ALEC (Associació de Lesbianes Empresàries de Catalunya) és una eina de competitivitat basada en la col·laboració entre dones lesbianes, bisexuals i trans, que intenta fomentar l’empoderament de les dones lesbianes a través de la col·laboració dels seus projectes, de les seves iniciatives, de productes i serveis.

Alec està formada per lesbianes emprenedores de diferents perfils professionals i té com a objectiu teixir una xarxa per l’apoderament i la visibilització de la dona lesbiana.

Aquest video va ser enregistrat el Dia de la Visibilitat Lésbica durant una trobada lúdica de les seves membres.

Podeu trobar més info a: http://www.alec.cat/
https://www.facebook.com/AlecNetworking/

202
ilga 2019

ILGA (International Lesbian, Gay, Bisexual, Trans and Intersex Association) celebrarà el proper 2019 quaranta anys d’història i ja es troba immersa en un període de reflexió sobre els reptes de futur de les polítiques LGTBI al món, és per això que s’ha triat un lema dinamitzador: Celebrar el passat per alliberar el futur.

La propera conferència mundial d’ILGA serà a Wellington i destaca el fet que serà la primera celebrada a Oceania. ILGA pretén que això sigui una crida a una major participació dels col·lectius indígenes i una més gran visibilitat per a les accions i organitzacions  de la regió d’Àsia- Pacífic. L’organització de la conferència la porten a terme les organitzacions Intersex Trust Aotearoa New Zealand, Tīwhanawhana Trust i Rainbow Youth i es portarà a terme del 18 al 22 d’agost del 2019.

Ha començat el procés, ja s’ha obert un període per a la sol·licitud de beques i propostes. ILGA atorga beques per facilitar la participació de persones que de cap altre manera podrien assistir.  Les persones activistes d’Àfrica, Àsia, Amèrica Llatina i el Carib i les Illes del Pacífic, tindran prioritat en l’accés a les  mateixes tot i que també  s’assignarà un nombre limitat de beques a activistes d’Europa, Amèrica del Nord, Austràlia i Aotearoa -Nova Zelanda.

Pel que fa als continguts, les persones activistes i organitzacions LGTBI poden presentar ja les seves propostes de temes i també tallers i sessions concretes de treball que poden tenir formats diversos. ILGA ha definit alguns temes que considera clau per al futur com són l’educació, la salut, les reformes legals que s’han de portar a terme, la religió, la  cultura, els esports i un àmbit més intern com és la recaptació de fons.

Les sol·licituds de beques i les propostes de continguts tenen termini de sol·licitud obert fins al proper 18 d’agost.

L’organització porta organitzant aquestes conferències des de l’any 1978 i són considerades l’element estratègic d’ILGA, on es projecta i es comparteix i on, també, s’escullen els i les representants així com es dona accés a les noves organitzacions membres. Per ILGA les conferències mundials signifiquen l’estat de la qüestió LGTBI a nivell mundial on es detecten les mancances i els àmbits prioritaris d’actuació. Durant aquests anys les conferències s’han portat a terme arreu del món, sent Barcelona seu de la trobada en dues ocasions: 1980 i 1993.

355

Entrevista realitzada per Carme Porta

George Reginald Freeman té 31 anys. Va néixer a Sierra Leone i és advocat i activista LGTBI. Actualment és un refugiat per aquest activisme.

Quina és la causa de la teva demanda d’asil polític?

El Govern del meu país em va voler matar per ser gai i activista, defensor dels drets de les persones LGTB a Sierra Leone. El que feia era ajudar a les persones LGTB a accedir als serveis mèdics, a la justícia, des de Pride Equality, l’entitat que defensa els drets de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals a Sierra Leone. Al meu país una persona LGTB no li deixen accedir als serveis mèdics i altres. Per això fèiem pinya i ajudàvem qui ho necessitava, això em va costar amenaces i vaig poder sortir.

No és fàcil el reconeixement de l’estatus de refugiat, com va ser el teu cas?

En aquell moment jo estava fent una feina a Sierra Leone en col·laboració amb Fundación Triangulo, un projecte de cooperació internacional pels drets de les lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals. Era un projecte finançat pel Ministeri d’Exteriors espanyol. Prèviament havíem treballat amb Triángulo i manteníem bona relació. En aquell marc vaig fer-me molt visible a partir d’una entrevista a la premsa, vaig rebre molts atacs, amenaces, agressions, em van destrossar el cotxe, van atacar casa meva… Vaig fugir a Ghana per sol·licitar el visat a l’ambaixada espanyola. Vam enviar un missatge a Fundación Triángulo que em va oferir la possibilitat d’anar amb ells i tramitar la petició d’asil polític, vaig fugir del país amb dos companys més.

Així va ser un procés ràpid!

El meu va ser un cas especial, però normalment les coses no són així, les persones sol·licitants d’asil no ho tenen fàcil, pateixen molt. Jo era una persona molt pública com a activista però la gent no té aquesta oportunitat.

Com és la situació al teu país?

L’any 2013 vaig publicar el primer informe sobre la situació del col·lectiu LGTB a Sierra Leone, un informe que rebia el suport del govern dels Estats Units. El govern a nivell internacional es justifica però la realitat és que les persones LGTBI no tenen drets reals. Si agredeixen no pots anar a denunciar perquè la pròpia policia forma part d’un sistema discriminatori, et posen a la presó sense poder exercir el teu dret. Ens detenen sense ni tan sols registre, són detencions il·legals però que es porten a terme. Les lesbianes pateixen molt amb les violacions organitzades per tal que corregeixin la seva orientació. Les persones trans tenen una pressió molt gran i un rebuig social altíssim. De fet, encara es regeix tot per lleis antigues,  una llei anglesa de 1861 Offenses against the persons Act (Llei de delictes contra la persona), amb la que es prohibeix l’homosexualitat i s’apliquen penes entre 10 anys i cadena perpetua, segons el jutge.

Com afrontàveu aquesta situació a Sierra Leone?

L’any 2007 vam crear Pride Equality a Freetown per defensar els nostres drets i els drets de totes les persones LGTBI, sobretot pel que fa al dret d’accés a la sanitat. Un amic meu que estava infectat pel VIH i no podia accedir als serveis de salut, això provocava una degradació important del seu benestar i la seva salut. És un dret de tothom que les persones LGTBI no podem exercir perquè és una obligació que en l’accés als serveis de salut sexual hagis de portar la teva parella i gais i lesbianes no poden accedir perquè saben que és il·legal i tenen por.

Com segueixes treballant ara?

Actualment he fundat Pride Equality International per poder seguir fent la feina que feia al meu país. Seguim treballant en els mateixos paràmetres jo des d’aquí donant suport a la gent del meu país.

som així! quotidianitats lesbianes
exposició fotografia
“Som així! quotidianitats lesbianes” és una exposicó itinerant en la que es volen rescatar les dones lesbianes del silenci i la invisibilitat, i mostrar les relalitats diverses de les dones que estimen a les dones.

L’exposició recull retalls de vida d’aquestes realitats diverses. No són amigues que comparteixen habitatge, no són dones que han decidit no compartir la seva vida amb ningú… Son dones que estimen altres dones i han estat invisibitzades i silenciades doblement: pel fet de ser dones i pel fet de ser lesbianes, al que s’ha de sumar altres factors de discriminació múltiple com pot ser l’edat, la classe social o el color de la pell.

Es mostren dones valentes que es presenten i ens obren la porta de la seves vides. Amb textos i fotografies es rescaten les dones lesbianes de la invisibilitat i mostren realitats diverses, tot volent naturalitzar l’amor i la sexualitat entre dones, rescatar la quotidianitat i emfatitzar la seva diversitat.

L’exposició ha estat realitzada per Pepa Vives, fotògrafa freelance, Carme Porta, responsable de comunicació d’una entitat del Tercer Sector i Llumull una associació sense afany de lucre formada per  professionals de diferents camps (com ara artistes plàstics, músics i músiques, fotògrafs i fotògrafes, dissenyadores i dissenyadors, periodistes, escriptors i escriptores, arquitectes, etc)

 

Em trobo moderadament contenta. He passat de tenir disfòria a tenir incongruència amb la meva identitat de gènere, o amb la meva sexualitat. No obstant això jo ho sento com una manera de viure.

En aquests dies vivim una eclosió d’opinions, articles, idees i maneres de veure el que l’OMS ha canviat. Estic passant per diferents estats sobre aquesta “notícia” en veure a diverses persones trans* que opinen sobre aquest pas, passet, triomf… i em costa posicionar-me.

Segons el “ICD-11-HA60 Gender incongruence of adolescence or adulthood” es parla de termes com incongruència marcada i persistent, gènere experimentat, disconformitat amb característiques sexuals del sexe assignat … Com va dir Yuliuva Hernández, “Parlar de gènere, significa” desnaturalitzar essencialitats “atribuïdes a les persones en funció del sexe anatòmic, en el procés de construcció han estat les dones les menys afavorides en les relacions socials homes-dones com a pensament binari que caracteritza a la generalitat de les cultures, atribueix al “natural” el que desvaloritza en el parell d’oposats naturalesa-cultura.

En contextos mèdics seria molt complicat introduir la parella d’oposats “natura-cultura” per donar continuïtat a tot el que ja tenim avançat per part de tots els moviments trans*. I tal com diu Amelia Valcárcel, “El feminisme és un internacionalisme“, podem aplicar que els moviments trans* són també internacionalisme, i aquestes cadenes trenquen per la baula més feble.

Parlar des de països que tenen una sanitat universal que tenen coberts certs beneficis mèdics i quirúrgics, i posen al servei de les persones trans* un ventall de possibilitats per modificar el cos, ens ha de fer reflexionar.

I ens ha de fer reflexionar que les decisions que es prenen a nivell internacional, tenen repercussions a nivell internacional. No és el mateix ser trans* a Nicaragua que a l’Aràbia Saudita, no és el mateix ser trans* a Tailàndia de ser trans* a Espanya. Aquest fet estructural és un internacionalisme que afecta de forma molt diferent depenent del lloc on hagis nascut. Ens maten, en molts països ens maten pel fet de ser trans*, digui el que digui l’OMS. Perquè un metge nord-americà atengui les peticions farmacològiques d’una persona trans*, a través d’una assegurança mèdica privada, sinó estem reflectides dins el CIE, tinc els meus dubtes sobre com seria aquesta atenció.

¿Sortir del CIE o sortir del DSM, a nivell internacional, assegura que totes les persones trans* de tot aquest planeta continuaran tenint l’assistència que desitgen? No sabria respondre. La lluita ha de continuar perquè puguem universalitzar tots els drets adquirits, i que aquests puguin ser universalitzats per a totes les persones trans*, independentment del seu origen.

I que aquests drets no depenguin d’una o altra patologia. Que aquests drets siguin universals, que aquesta lluita sigui per visibilitzar, que l’imaginari social assimili que els nostres avenços són avenços per a tothom. Que la nostra manera de viure no és només la nostra forma de viure, que és una diversitat cultural més, que és un enriquiment social que ens beneficia a tots i totes.

Jo voldria que no haguéssim de viure una “transició”, jo voldria una societat que ens reconegués tal com som… amb la nostra corporalitat. Que el gènere no tingués res a veure amb el cos.

349

La Classificació Internacional de Malalties (CIM) és el llistat de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) per la identificació de malalties de cara a facilitar informació als i les professionals de la salut.

En la revisió que l’OMS ha fet de la classificació – la primera en els darrers 30 anys- la transsexualitat ha deixat de ser considerada una malaltia mental, una exigència del moviment LGTBI. En aquesta actualització de la CIM, però, no s’ha donat total satisfacció a les reivindicacions del moviment donat que la transsexualitat ha quedat inclosa com a comportament sexual “de cara a mantenir la possibilitat de rebre atenció mèdica gratuïta” segons van declarar els responsables de l’organització.

res a amagar d'anna boluda
llibre res a amagar

L’Anna Boluda és una autora novell però prou coneguda com a periodista i cineasta. En l’àmbit LGTBI el seu treball per a la visibilització ha estat important, especialment pel que fa a les famílies amb el documental “Homo baby boom” .

El llibre és l’obra que va quedar finalista al 15è premi de narrativa juvenil Torent 2017 i vol ser una eina de visibilitat i pedagogia social.

A la història es recullen tota una sèrie de situacions que segons la mateixa autora “són una vacuna contra el bullying” i dels pocs llibres que hi ha per a joves en format de narrativa. La novel·la no és només una obra finalista sinó un exercici militant de visibilitat de la diversitat.

El fet d’estar escrit en valencià podia ser també una dificultat però hi ha diversos instituts que ja ho tenen com a lectura obligatòria i això pot facilitar el treball a les aules que és un dels objectius de l’autora

ARTICLES D'OPINIÓ

2207
El passat cap de setmana va tenir lloc la trobada estatal d'associacions d'homes per la igualtat. Entre molts altres debats es va aprovar assumir...

LLIBRES DE L'ARMARI

2934
Les històries de desitjos i afectes viscudes per persones LGTBI al continent africà són els punts en comú de dels relats que recull Los...