906

per Carme Porta

Entrevistem Renato Sabbadini, que va ser Director General de la International Lesbian, Gay, Bisexual, Trans & Intersex Association (ILGA) fins fa uns mesos. El seu pas per ILGA ha estat llarg i ha passat diferents fases, sent en el comitè directiu des de fa uns anys. És, possiblement, una de les persones que més sap de l’estat dels drets LGTBI al món i la seva evolució els darrers anys.

Has estat cosecretari d’ILGA, director General i fa uns mesos vas deixar la direcció, com valores la teva feina durant tots aquests anys?

Ha estat un gran honor treballar per ILGA durant tots aquests anys i tenir l’oportunitat de conèixer a molts i moltes activistes arreu del món: sense el treball d’aquests activistes a cada país, ILGA no existiria. Per la meva banda, crec que vaig aconseguir re-organitzar ILGA sobre una base mes professional i mes sòlida des d’un punt de vista financer, particularment des de la mudança a Ginebra. Tot i que ILGA és l’organització internacional més vella del moviment LGBTI, per diverses raons l’associació tenia un retard en el desenvolupament en les seves estructures, un retard que ara, finalment, ha estat recuperat.

ILGA ha liderat la lluita institucional, des del juliol del 2011 és entitat consultora de Nacions Unides i té la seu a Ginebra amb un equip que fa seguiment institucional. Creus que la lluita LGTBI ha de seguir en aquesta línia?

Sí, però no només aquesta línia. Hi ha un treball educatiu i cultural que ha de variar l’opinió mundial i un treball de construcció de xarxes amb altres moviments socials i institucions (com universitats, ciutats, governs) que és fonamental per assegurar que els avenços aconseguits posin arrels fortes a la població en general, com els canvis de lleis sols no són suficients per defensar-se contra l’homofòbia, la lesbofòbia i la transfòbia. He intentat de posar les bases per a aquest tipus de treball i espero que el meu successor continuï aquest desenvolupament.

Quin ha de ser el marc dels drets LGTBI? tenint en compte que els principis de Yogyakarta són un projecte de referència per a moltes institucions i polítiques.

El marc fonamental, com per tothom, és la declaració universal dels drets humans. Els principis de Yogyakarta han estat un instrument molt important per ajudar a les activistes amb la «traducció» dels DDHH a clau LGBTI en el seu treball diari.

ILGA té representació de 1.228 organitzacions de 132 països, ha estat fàcil construir una estructura prou representativa i democràtica i, alhora, tenir el reconeixement dels governs?

Aquesta estructura és el resultat de la llarga història de l’organització. Mantenir un caràcter veritablement representatiu i democràtic ha estat sempre una de les preocupacions més importants a ILGA, objecte de llargs debats i consultes que tenien compte l’evolució del moviment i de la societat, amb resultats mixtos: d’una banda la representativitat per gènere i / o identitat es va millorar molt (per exemple amb l’augment de secretariats: de dones, trans, intersex i ara també bisexual), però es necessita més treball per a involucrar realment totes les regions d’ILGA: en aquest sentit tenir dues co- secretaries generals del nord del planeta no és una situació ideal.

El reconeixement de molts governs (i de Nacions Unides) és d’una banda un èxit molt important, és gràcies al seu suport que ILGA ha aconseguit resultats importants en el Consell dels DDHH a Ginebra. D’altra banda, és clar que una proximitat excessiva o una dependència (financera) dels governs sempre pot representar un risc per a una organització que es defineix “no-governamental».

Quins són els drets LGTBI que es vulneren més i quins són els països que més drets vulneren?

Sens dubte el dret a la vida, a la llibertat i seguretat (article 3 de la declaració universal de Drets Humans). Hi ha massa països en els quals les persones LGBTI (incloent els defensors de drets humans) arrisquen la seva vida o llibertat a mà d’actors estatals o no estatals: és fàcil fer el llistat dels països on la llei ajuda aquest tipus de persecució (veure el mapa d’ILGA sobre homofòbia d’Estat), però cal tenir present que en la majoria dels països del món (tant al nord com al sud) la seguretat de les persones LGBTI encara no és garantida.

Actualment el Tribunal Europeu de Drets Humans té una nova membre que és descaradament LGTBIfoba, com ho valores, com ho ha valorat ILGA.

ILGA-Europa ha expressat preocupació, que comparteixo, respecte al nomenament de la jutgessa Elósegui Itxaso, tot i que és probable que ella no sigui la única entre els 47 jutges amb una “forma mentis” LGBTIfobica. La composició d’aquest tipus d’òrgans sempre és un reflex de les diverses tendències que circulen en una societat (en aquest cas una societat de més de 500 milions de persones) i és important treballar perquè les tendències cultural progressistes siguin la veritable majoria a la societat, així que la presència d’uns jutges conservadors o reaccionaris no posi en perill els avenços causa de la majoria dels jutges progressistes.

Com valores la llei 11/2014 per garantir els drets de les persones LGTBI i contra la LGTBIfobia de Catalunya?
Em sembla un bona llei, tot i que – com m’ho han explicat els activistes de l’Observatori contra l’homofòbia en una trobada a setembre de l’any passat – la seva aplicació concreta per part de la autoritats competents és insuficient. Sens dubte, ens trobem en un moment molt difícil per a la vida de Catalunya i fins a l’arribada d’una veritable obertura al diàleg per part del govern espanyol és quasi inevitable que moltes qüestions no directament lligades al procés d’independència passin a segon pla.

Quins creus que són els reptes del moviment LGTBI al món? (tenint en compte la diversitat de demandes, de col·lectius i regions)

Crec que hi ha almenys dos reptes: mantenir la seva unitat i adonar-se del paper del moviment en el desenvolupament de la societat en general. Enfrontar el primer repte és fonamental per a la supervivència del moviment a llarg termini: hem de veure l’emergència de noves identitats i reivindicacions a l’interior del moviment degut al creixement col·lectiu i personal de tothom, sense oblidar que hi ha de tota manera raons que justifiquen la unitat de totes les diverses components en un únic moviment: totes les nostres maneres de ser, el que els nostres cossos expressen amb identitats o accions, qüestionen narratives i relats que una part de la societat ens presenta com a dominants, ‘tradicionals’, ‘naturals’, al nord com al sud. Si oblidem això, si caiem en el parany de veure les diversitats a l’interior del moviment com a incompatibles les unes amb les altres, ens arrisquem a la mort d’un moviment unitari sota aquestes forces centrífugues.

Respecte al segon repte: he vist sempre el fort nivell d’implicació i motivació personal de les activistes LGBTI com un avantatge respecte a d’altres moviments socials. Per a cadascuna de nosaltres la lluita per la igualtat i la llibertat és una cosa de veritablement personal: no és el mateix, per exemple, pels defensors del medi ambient o altres causes. No obstant això em pregunto al mateix temps si aquest avantatge a nivell de motivació personal no pugui també presentar un risc d’aïllament i indiferència respecte a la lluita per altres drets o els drets d’altres minories oprimides. He escoltat gais nord-americans i europeus parlar de la nostra lluita com el “darrer dret que necessita ser afirmat”, com la “última barrera contra una societat” on els drets de tots són respectats. Em sembla una bogeria: el camí cap a una societat més justa no s’acaba amb la nostra lluita. Al final la qüestió que el moviment ha de posar-se (i continuar a posar-se) és: que és el més important? Que no hi hagi discriminació contra les persones LGBTI? O que no hi hagi discriminació contra ningú?

Rosa Almirall és doctora en ginecologia i obstetrícia, militant feminista en els anys 80, i a més a més sexòloga. També és en aquest moment la directora dels Serveis de Ginecologia d’Atenció primària de l’Institut Català de Salut i va crear el servei Trànsit de promoció de la salut de les persones trans* dintre de la sanitat pública, i que dona atenció a totes les persones amb identitats no normatives que s’apropen d’arreu de Catalunya.
La Rosa Almirall ja va estar en el primer centre de Planifiació Familiar de Barcelona i també ha estat molt implicada en la lluita feminista.

Un servei que bàsicament que valida a la persona en la situació que estigui, és a dir que no hi ha cap prova diagnòstica ni cap prova psicològica o psiquiàtrica que pugui definir a una persona, només el que és la pròpia vivència de la persona i com es defineix.

La iniciativa, molt inicialment, era simplement crear una consulta respectuosa cap a persones amb cossos diversos i que no se sentíssin ni discriminades, ni rebutjades, és a dir, una consulta amable per a poder fer el que la Rosa ja feia com a ginecòloga però aplicat a persones tant amb cossos diversos com fins i tot amb orientacions sexuals no normatives.

També hem parlat amb el Kenzo Marín, que és una persona trans* que va assistir al servei i després hi va començar a treballar.

El servei Trànsit es troba actualment al CAP de de Numància tot i que va començar a Manso. Moltes persones usuàries que han passat per Trànsit han creat una Xarxa d’Iguals de voluntariat per acompanyar i donar suport a persones que acodeixen al servei.

Trànsit té importants aliats en l’administració: l’ICS, l’àrea LGTBI de la Generalitat i la Conselleria de Salut que va considerar Trànsit la porta d’entrada a la salut de les persones trans. Han vingut a conèixer el model des de les Balears, Dinamarca i Austràlia.

Les persones trans* no hem nascut en un cos equivocat. Ni tenim el cervell d’un gènere determinat. Ni necessitem un constructe social de cap gènere alternatiu. I això, encara hem d’explicar-ho perquè la gran majoria de la societat no és conscient.

Per què el moviment feminista ha d’incloure a les dones trans? Per què les dones trans hem de reconèixer el moviment feminista? Per què ens necessitem les unes a les altres?

Les persones trans* som un segment de la població al qual la societat odia, menysprea, discrimina i estigmatitza. Estar incloses dins del DSM-V del “Manual de Desordres Mentals” i “patir” un trastorn d’identitat sexual i de gènere no ens ajuda. Continuar dins de la medicina i la psiquiatria com a persones considerades que tenen una malaltia mental és, si més no, una realitat estigmatitzant.

Estem dins d’un món globalitzat on en setanta dos països es considera un delicte no tenir una orientació heterosexual, sent el transgenerisme motiu suficient per a desencadenar la presó o la condemna a pena de mort. Això conforma uns fets estructurals d’odi i estigma cap a les persones trans*.

La transfòbia és un conjunt de fets, mecanismes, situacions i estructures que desencadenen i originen una violència física, estructural, administrativa, psicològica cap a les persones trans* per ser diferents, per manipular el gènere d’”una altra manera”, pel fet de viure nostre gènere a l’exterior de les fronteres que el cisheteropatriarcat dicta.

Aquesta transfòbia es desencadena cap a les persones transvisibles. Les dones trans, moltes de nosaltres, som transvisibles; per molt que vulguem pensar-nos o llegir-nos com a dones, arribar a una invisibilitat, és per moltes de nosaltres missió impossible. Dins del segment de la població trans*, nosaltres, les dones trans*, continuem sent el target més castigat, més estigmatitzat i més transgressor.

No obstant això els assassinats tan sols són la punta de l’iceberg d’una estructura transfòbica que ens fa viure en l’exclusió social permanent:
– El fracàs escolar pel bullying i la discriminació per tenir una identitat sexual i de gènere que no s’ajusta a la norma, proporciona un absentisme formatiu que desposseeix de competències tècniques i discursives des de l’edat primerenca.
– La desafecció familiar cap a les dones trans* en nuclis familiars i socials ens desposseeix de l’arrelament familiar, dels cercles soci afectius, del privilegi de sentir-nos estimades i formar part d’un sentiment comú familiar.
– Les dificultats per fer una inserció laboral en el mercat laboral formalitzat ens desposseeix de construir-nos subjectes polítics, de socialitzar-nos, de poder tenir drets socials més enllà de la individualització com a persones.

A poc a poc es van construint aliances de persones trans* en molts llocs del planeta. Aquests corrents que sota el lema de la identitat sexual i de gènere, de la diversitat, promouen la visibilització i l’empoderament de les persones trans* a través de xarxes socials, d’associacions, de mitjans de comunicació que fins fa molt pocs anys estaven fora del nostre abast.

Més enllà de totes aquestes visibilizaciones hem de construir aliances amb altres moviments socials que són travessats per les mateixes interseccionalidades per les que nosaltres mateixes estem travessades.

El feminisme és un conjunt de moviments polítics, socials, econòmics i culturals que té com a objectiu l’empoderament i la igualtat de drets entre homes i dones, així com qüestionar el patriarcat, la dominació i les violències exercides sobre les dones, a més del qüestionament de l’assignació dels rols segons el gènere.

Eureka! Tot el que les dones trans* desitgen visibilitzar té molts punts en comú amb el feminisme. Comptant amb el llarg historial i les moltes dècades d’experiència i de resultats podem teixir aliances des de l’empatia i l’autocura.

Aquests mecanismes d’opressió que són els tentacles del patriarcat diàriament qüestionats pel feminisme són el principal eix d’opressió que també tenim les dones trans*

En ‘teixir aliances entre les problemàtiques de les dones i les problemàtiques de les dones trans* hem comprès que les violències exercides sobre les dones no només responen a uns mecanismes propis d’un fet estructural de l’odi per la identitat de gènere, sinó a una estructura-macro encara més privilegiada, el patriarcat.

Des de fa uns anys, milers de dones, trans i cis, estem denunciant que els assassinats de dones trans* siguin també llegits i inclosos dins de les llistes de feminicidis.

Teixir aliances també significa ampliar el camp i incloure l’acostament de les dones trans als espais de seguretat o espais no mixtes. Que siguem llegides com el que som, subjectes políticament dones. Independentment de la nostra aparença, de la nostra expressió de gènere, de la nostra genitalitat som políticament dones, i per això, som travessades pels mateixos fets estructurals i patriarcals.

Les nostres paraules són unir esforços, acostament i sororitat. Estem en el mateix vaixell i remem en la mateixa direcció. Nosaltres tampoc volem que l’educació sigui sota les normes del gènere, ni ser determinants en el que és “ser home” i “ser dona”. D’aquesta manera pensarem una societat que no estarà sobre uns fonaments de gènere extremadament estereotipats i amb uns rols rígids i impostos.

Aquesta deconstrucció del gènere ens portarà a pensar que una dona que es deixi borrissol a les aixelles no serà ni més ni menys dona i no li preguntarem ¿Però tu no volies ser dona? De la mateixa manera quan una dona vulgui ser jugadora de rugbi no serà qüestionada sobre la seva major o menor feminitat.

En tota aquesta deconstrucció estem totes!

 

Belén Camarasa (Barcelona, 1965) activista trans. Actualment treballa com a i dinamitzadora de l’espai “Sororitat Trans” a la Fundació Surt . Defensa que el reconeixement polític de les dones trans * passa per ocupar espais en el mercat laboral.

 

1715

per Carme Porta

El passat mes de desembre, ILGA (International Lesbian, Gay, Bisexual, Trans & Intersex Association) va presentar la segona edició de l’ Informe de Mapeig Legal Trans, un recull de normes i procediments de canvi de nom i marcador de gènere en documents d’identitat oficials per a persones trans a nivell mundial.

La presentació, que es va fer en el marc de la setena conferència d’ILGA Àsia a Phnom Penh, Cambodja, aplega i analitza tota la normativa que els diferents països tenen per a possibilitar els canvi de nom i identitat de gènere a les persones trans. El primer informe es va elaborar l’any 2016 i va néixer com a projecte d’investigació del Programa d’Identitat de Gènere i Expressió de Gènere d’ILGA.

L’actual informe recull les dades de 111 països i reconeix que hi hagut avenços respecte el 2016, tot i que destaca la gran quantitat de barreres de tot tipus que les persones trans troben en el seu trànsit pel canvi d’identitat.

Segons l’anàlisi el que les persones trans troben sovint són requisits que no troben una base legal i que vulneren greument els drets humans. El reconeixement legal de la identitat de gènere ha vist avenços durant el 2017 a alguns països: Vietnam va aprovar un nou codi Civil que obre algunes, no totes, portes a les persones trans. Mèxic que va permetre el reconeixement legal de la identitat de gènere d’una persona menor de 6 anys a través d’un procés administratiu. Botswana que a través d’una acció judicial es podrà accedir al reconeixement legal del canvi d’identitat de gènere. Als Estats Units, a l’estat de Califòrnia a partir de 2018, declarar el seu gènere i rebre certificats de naixement i documents d’identitat emesos pel estat amb marcadors de sexe / gènere masculins, femenins o no binaris sense requerir diagnòstic psiquiàtric. El Tribunal Constitucional d’Equador  va fer la recomanació permetre legalment a les persones trans canviar el marcador “sexe” en els seus cèdules d’identitat per evitar la distinció entre persones trans i persones no trans. Al Nepal la Cort Suprema va dictaminar que a les persones trans se les  ha de permetre canviar el seu nom com a part del procediment legal de reconeixement de la identitat de gènere. Són alguns exemples a països on tradicionalment la LGTBIfòbia social és alta però també a Europa a països com Noruega i Luxemburg han hagut avenços. El propi Tribunal Europeu de Drets Humans va concloure que alguns mètodes utilitzats amb les persones trans eren forçats i no exigibles.

Tot i els avenços ILGA emfatitza que encara les persones trans i, especialment, les i els activistes trans es troben en situacions de perill i discriminació preocupants i de risc. L’informe ha estat elaborat per Zhan Chiam,  Sandra Duffy i Matilda González Gil i també recull entrevistes a activistes trans, imprescindibles segons el secretariat Trans d’ILGA perquè  No hi ha res que es pugui equiparar al poder de les narratives que sorgeixen des de les pròpies experiències de vida de les persones trans». Les dades recollides són a partir de treball voluntari, a temps parcial i amb escassos recursos.

Aquest  informe el podeu descarregar el document en espanyol o anglès.

La Clàudia Valls i en Lluís Romero formen part de l’associació H2O, Col·lectiu Gai, Lesbià, Bisexual i Transsexual del Camp de Tarragona.

Aquesta associació té com a objectiu dignificar i millorar la situació de les persones homosexuals i transsexuals a la nostra societat, en tots els seus àmbits: treball, oci, joventut, família, gent gran, cultura, política, etc … i molt especialment en l’educació, entenent aquesta com a eina transformadora d’una realitat que deixa de banda al col·lectiu.

La Clàudia i en Lluís ens expliquen la importància del voluntariat i el concepte del sexili, que és l’exili sexual cap a les grans capitals on l’anonimat i la sociabilitat estan més garantides que en centres de població menys poblats on no hi ha espais de seguretat per a persones del col·lectiu LGTBI.

H2O també edita la revista “Colors del territori” conjuntament amb d’altres entitats territorials. Amb regularitat anual està realitzada completament per voluntariat.

Com a entitat participa de Gènere Lliure, una plataforma tarraconina que aglutina també persones a títol individual i que qüestiona el gènere, el binarisme i reclama una educació sexual inclusiva, no cissexista i no centrada només en les relacions heterosexuals.

Podeu trobar més informació:

http://www.h2o.cat/portal/
https://www.facebook.com/generelliure/
Revista Colors: http://www.h2o.cat/portal/category/colors/

Aquest estiu farà 80 anys que l’aviació alemanya va bombardejar el cabaret la Criolla. Amb la seva destrucció es van perdre moltes històries; entre d’elles,segurament, la veritable identitat de Flor de Otoño que va quedar entre les seves runes.

Poc sabem d’ell. El personatge el crea Rodríguez Méndez per una peça de teatre que porta el seu nom. Ell situa l’acció en temps de la dictadura de Berenguer i al teatre Bataclan; li dóna un nom que era Lluís Serracant; segons l’autor era un advocat de família de l’alta burgesia barcelonina, defensor d’anarquistes de dia i transvestit de nit. L’obra es publica el 1972, però no es va poder estrenar fins a 1982, després del film basat en aquesta història.

Pedro Olea, en el film de 1978, porta l’acció als darrers anys de la dictadura de Primo de Rivera, on després d’un atemptat fallit contra el dictador és executat. Les dues obres fan un bon retrat de la societat barcelonina i de la nit més diversa als barris baixos. Però Flor de Otoño va ser realment aquest personatge?

Flor de Otoño

Paco Villar (1) ho posa en dubte i José March (2) arriba a posar en dubte inclòs que el nom real fos Flor de Otoño.

Les poques imatges que tenim d’ell són al cabaret la Criolla, no al Bataclan, i als anys 30. Se’l veu lleugerament transvestit, nu de cintura amunt o ballant amb altres homes. En una imatge als reservats del famós local apareix al costat d’altres transvestits i pistolers de la patronal, abans d’una suposada orgia. Era realment un anarquista o un confident del bàndol repressor?

No tenim cap constància de quin era el seu nom real, segurament no tenia cap relació familiar amb l’alta burgesia barcelonina. Sobre la seva identitat anarquista encara sembla més complicat, donada la negativa visió que tenien els anarquistes sobre l’homosexualitat. Cal recordar que la “Soli”, diari de la CNT, volia demanar volar la zona per acabar amb la malaltia homosexual.

La seva desaparició després de l’atemptat contra les Drassanes de 1933 tampoc en tenim cap constància. José March (2) senyala un personatge que apareix citat com a “Miss Flor de Liss”, amb unes característiques molt similars a Flor de Otoño. Sembla que el 1935 intentava marxar a València on la cocaïna no està tan perseguida. Se’l cita com un transvestit cocaïnòman, que vivia traficant i venent el seu cos al millor postor. Sempre per la zona de la Criolla.

Genet a Diari del Lladre parla d’aquest ambient i posa nom a aquests grupets de transvestits, els anomena “les Carolines”, però no cita a Flor de Otoño. Serà una història que caldrà seguir investigant, també per conèixer millor com vivien, somiaven o pensaven moltes persones homosexuals i transgènere a la Barcelona dels anys 20 i 30. 30.

Notes:

(1) Villar, Paco (2017):  La Criolla. La puerta dorada del barrio chino. Barcelona. Editorial Comanegra y Ajuntament de Barcelona.
(2) José March Fierro té un dels millors blogs sobre el barri “chino” a ¿Flor de Otoño o Miss Flor de Liss? http://lavaix2003.blogspot.com.es/2017/12/flor-de-otono-o-miss-flor-de-liss.html Mostra les diferents opcions.

Més:
– Genet al Raval. Documental dirigido por Juan Cano Arecha.  Mallerich Films en coproducción con Televisió de Catalunya. 2014.
– IDEMTV, 75 anys del bombardeig del cabaret La Criolla, Leopold Estapé, Juliol 2013
– Genet, Jean, (1949). Diari del Lladre

 

Al 2009 Leopold Estapé va organitzar amb Circiut Festival l’exposició “Les relacions homosexuals a través de la història” i a l’any següent, amb motiu del 30 aniversari del primer cas de sida, l’exposició “VIH en positiu”. Administra els blogs L’Armari Obert i la Barcelona Diversa i col.labora amb difrents entitats LGTBI de la ciutat per recuperar la memòria històrica del Col.lectiu, especialment amb el GAG.

 

Maria Bielsa, és l’autora del poemari “Flores raras: Maricas son lxs otrxs” una sèrie de poemes en el que recull l’experiencia de l’amor homosexual. La Maria es defineix com a transmaribollo i com a femella cisexual. Una activista LGTBI aragonesa que es vol visible al seu Pirineu.

Si el 2016 va ser l’any en el que des del Govern de la Generalitat es va emprendre el desplegament efectiu de la llei 11/2014, ha estat el 2017 l’any en el que hem recollit els primers fruits dels esforços que hi hem destinat. Esforços compartits de les entitats, dels i les professionals que hi treballen, del personal de la funció pública, local, comarcal i de la Generalitat i d’altres agents. Destaquem, del global de la feina que hem dut a terme en col·laboració, la primera fase del desplegament de la xarxa de Serveis d’Atenció Integral (SAI) LGBTI arreu de Catalunya.

Convençudes que els drets de les persones han de poder fer-se efectius en qualsevol lloc del territori, i molt especialment allà on resideixen les persones, al llarg del 2017 hem posat en funcionament, amb la complicitat d’ajuntaments i consells comarcals, 20 Serveis d’Atenció Integral LGBTI des de l’Alt Urgell a la Ribera d’Ebre. Els podeu veure aquí . Posem també de relleu l’aprovació, per part del Govern, del deure d’intervenció en el cas de ser víctimes o testimonis de qualsevol vulneració de drets per motiu d’identitat sexual o expressió de gènere. Aquesta instrucció, en la que destaca la obligatorietat d’intervenir  i la manera específica de fer-ho, ha estat posada en coneixement a tots els treballadors i treballadores de la funció pública catalana, dels que més de 1.300, d’àmbits que van de presons a agricultura, passant –naturalment- per ensenyament, ja han fet formació en la matèria aquest any.

I naturalment, en els casos en els que s’han produït vulneracions de drets, s’ha actuat en matèria sancionadora, tal i com preveu la llei. El 2017 s’han tramitat 140 incidències i s’han gestionat 51 denúncies, de les quals 22 penals, 1 laboral i 28 administratives.  D’aquestes 28 s’han derivat 6 sancions administratives, d’entre les que destacaríem la del bus que promovia la Transfòbia, la del professor que a l’aula va menystenir les persones homosexuals o els insults a una parella que fou increpada a la via pública. A banda de totes les sancions penals imposades per via judicial. Volem agrair de manera expressa totes les persones que de manera valenta s’adrecen a l’administració (Xarxa de SAI, Mossos d’Esquadra, 012) per denunciar una vulneració de drets. Sense elles l’acció administrativa i penal no seria possible.
 
Som conscients que aquestes són només les primeres passes d’un llarg camí. A casa nostra i arreu del món. On només 25 països, a tancament d’any 2017, reconeixen el matrimoni homosexual – ens felicitem de la recent incorporació d’Alemanya i Austràlia-. Nosaltres no només tenim aquest dret reconegut, sinó una bona llei de protecció de molts altres drets, i una societat i administracions amb clara voluntat de fer efectiva aquesta protecció. Queda molt feina per fer, però som moltes les mans per fer-la. Som-hi. Bon 2018.

 

Mireia Mata Solsona és Directora General d’Igualtat de la Generalitat de Catalunya

1532

Ja hi ha 20 serveis locals en marxa que formen part d’una xarxa d’atenció integral a les persones LGTBIQ+, una xarxa que a nivell territorial s’ha desplegat en municipis més enllà dels nuclis més metropolitans.
A Esplugues tot just s’estrena el SAI, està treballant per ser visible i obert a la ciutadania i fer-ho de forma transversal amb els i les diferents professionals.

1053

NOTA DE PREMSA

El Departament Treball, Afers Socials i Famílies ha instruït 63 denúncies des de l’aprovació de la Llei 11/2014 per a garantir els drets LGBTI i per eradicar l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia i en el que va de 2017 ha aplicat 3 sancions administratives, que corresponen concretament a dues advertències i una multa. Amb aquestes actuacions, ja són 5 les sancions interposades pel Departament els últims dos anys per aquest tipus de fets.

L’objectiu és garantir el dret a la igualtat ia la no discriminació per motius d’orientació sexual i identitat o expressió de gènere i, a més, assegurar que a Catalunya es pugui viure la diversitat sexual i afectiva en llibertat.

Es tracta de sancions administratives que penalitzen actituds que provoquen desigualtat i discriminació a partir de conductes il·lícites com la negació del dret d’admissió, simbologia lgtbífoba, violència verbal, expressions vexatòries, actes que comportin aïllament, rebuig o menyspreu públic, notori i explícit, entre altres, i que no concorren en l’àmbit penal.

Les 3 sancions que s’apliquen ara tenen com a novetat que es tracta de discriminacions que han tingut lloc al carrer o bé en les xarxes socials, el que constata que la població LGBTI cada vegada és més conscient dels seus drets i fa el pas de denunciar .

Des de l’aprovació de la Llei, la Direcció General d’Igualtat ha instruït 63 queixes i denúncies. D’aquestes, 23 han seguit la via penal i 5 més han derivat en l’àmbit laboral. Les 33 restants han seguit un procés administratiu que permet al Departament de Treball, Afers Socials i Famílies estudiar els fets i aplicar el règim de sancions i infraccions que recull la llei.

ARTICLES D'OPINIÓ

3341
El 28 de juny del 1969 esclataven els coneguts disturbis a Nova York després de la repressió policial al cèlebre local novaiorquès d'Stonewall Inn....

LLIBRES DE L'ARMARI

1582
Un lloc quiet, un cor quiet, l’hora quieta. L’hora quieta és el títol de la novel·la de Maria Dolors Farrés en la que tracta...