res a amagar d'anna boluda
llibre res a amagar

L’Anna Boluda és una autora novell però prou coneguda com a periodista i cineasta. En l’àmbit LGTBI el seu treball per a la visibilització ha estat important, especialment pel que fa a les famílies amb el documental “Homo baby boom” .

El llibre és l’obra que va quedar finalista al 15è premi de narrativa juvenil Torent 2017 i vol ser una eina de visibilitat i pedagogia social.

A la història es recullen tota una sèrie de situacions que segons la mateixa autora “són una vacuna contra el bullying” i dels pocs llibres que hi ha per a joves en format de narrativa. La novel·la no és només una obra finalista sinó un exercici militant de visibilitat de la diversitat.

El fet d’estar escrit en valencià podia ser també una dificultat però hi ha diversos instituts que ja ho tenen com a lectura obligatòria i això pot facilitar el treball a les aules que és un dels objectius de l’autora

tango queer idem tv
inusual project

L’entitat Tango Queer Barcelona va néixer el gener del 2015 per a aprendre a ballar tango, però en aquells moments no hi havia cap milonga a la ciutat que realment subvertís els rols de gènere.

Les persones que la formen no creuen ni se senten còmodes amb els codis heteronormatius que s’apliquen a aquesta dansa -i a la societat en general-, així que van decidir a crear el seu propi espai, més lliure, càlid i obert.

Des d’allò més personal que també és polític volen donar visibilitat a una forma lliure d’entendre aquest ball. Neix per crear un espai on relacionar-se a través de la dansa, on no existeixen identitats imposades ni preestablertes, i trenquen amb els estereotips. Entenen la comunicació en el ball com quelcom fluïd i molt dinàmic ja que experimenten amb els dos rols. Rebutgen la visió jeràrquica i d’oposats a la que ens redueixen els binarismes convencionals segons ens expliquen.

A principis d’any van celebrar els 3 anys amb una milonga especial amb disfresses. Vam assistir a aquesta sessió especial i la vam enregistrar.

Podeu trobar més informació:

http://tangoqueerbarcelona.com/

https://www.facebook.com/tqbcn/

i es reuneien cada dilluns al local Inusual Project. C/ Paloma 5 BCN

19h. Classe d’Iniciació
20.30h Classe nivell intermig.
22h-00h MILONGA QUEER

Aquest mes de maig recordem, des de les entitats, els sindicats, les universitats i les institucions la lluita contra la lesbofòbia, homofòbia, bifòbia i transfòbia. És no només necessari sinó també imprescindible.

La llei 11/2014 que va ser empesa pel món associatiu i aprovat per una majoria parlamentària és un instrument valuós que cal continuar desplegant, millorant i complementat des de les polítiques públiques, i també des de la societat civil, el món laboral i l’acadèmic. Tenim molts reptes pendents encara. Però cal també una mirada a totes les persones del col·lectiu d’arreu del món, que no només no estan a l’empara d’una llei de garantia de drets més o menys millorable, sinó que pel sol fet de no respondre als patrons heteropatriarcals són marginades, perseguides i castigades.

En el dia internacional contra la LGBTIfòbia, i cada dia, cal que recordem aquelles persones que per ser senzillament qui volen ser i estimar com vulguin, posen la seva vida en perill.

Aquelles i aquells que poden ser multades, castigades, empresonades, torturades, violades o fins i tot assassinades a l’empara de lleis despòtiques que els neguen la llibertat, la llibertat de ser i estimar com vulguin. Per denunciar els governs que actuen així, per no deixar caure en l’oblit tot els seu patiment, per empènyer  el món a una mirada de respecte als drets humans, cal que en parlem, avui, aquest mes, cada dia. I cal que obrim la mirada, el cor i les fronteres a les persones que han de fugir del seu país per poder ser qui són, per poder viure la seva diversitat sexual i d’opció de gènere sense risc de la seva vida.

Fem de Catalunya un país de refugi LGBTI.

 

Mireia Mata Solsona és Directora General d’Igualtat de la Generalitat de Catalunya

1195

per Carme Porta

(interview original en français dessous)

Dominique Boren és l’actual president de NELFA (Network of European LGBTIQ* Families Associations). Té 51 anys i forma part de APGL  (Association des Parents et futurs parents Gays et Lesbiens) de França sent el copresident des de l’any 2010. L’entitat és una la principal de les famílies LGTB a França i va ser una de les que va encapçalar la lluita pel matrimoni igualitari el 2013 a l’estat francès. Ha estat copresident del Centre LGTB de París entre el 1999 i el 2002. Està casat i és pare des del 2011.

Durant més de 25 anys en la lluita pels drets LGTBI, hi ha hagut molts avenços, però també hi ha el perill de recular. Com creieu que els requisits del moviment LGTBI a Europa han canviat?

Fa vint-i-cinc anys, les demandes dels moviments i activistes es van centrar en la fi de la discriminació contra lesbianes i gais. Llavors, les reivindicacions van incloure les persones bisexuals i, finalment, les persones trans (però realment més tard). Aquestes reivindicacions han estat tingudes en compte per la Unió Europea amb una directiva que prohibeix la discriminació de les persones LGTB en ocupació i serveis, per exemple quan es lloga una casa o quan es demana la subscripció al servei telefònic. Aquesta directiva s’ha fet obligatòria als països de la Unió Europea que han estat obligats a adoptar lleis nacionals per prohibir i sancionar conductes discriminatòries contra persones LGBT.

El consell de Nelfa, elegit el març de 2018 a Lisboa
El consell de Nelfa, elegit el març de 2018 a Lisboa

Vostè és el president de NELFA, a nivell europeu, els drets reconeguts són molt diferents segons els estats, on creieu que és Europa  pel que fa als drets de les famílies LGBT?

Catorze de vint-i-vuit països han obert el matrimoni i l’adopció a parelles del mateix sexe durant els últims 15 anys i, al mateix temps, quinze països han obert serveis de reproducció assistida per a dones lesbianes o solteres. És molt i al mateix temps hi ha massa països amb drets limitats o inexistents.

Europa és ineficaç com a tal perquè els problemes de les famílies LGBT no afecten a la Unió, sinó als estats membres. A dia d’avui no hi ha una directiva que obligui els estats membres a tenir les mateixes lleis a tot arreu com el matrimoni i l’adopció per a parelles LGBT. Cadascun d’ells gestiona amb el seu govern, la seva opinió pública, els seus reaccionaris. No obstant això, mentre més països facin lleis per a les famílies LGBT, els altres es veuen obligats a seguir d’una manera o altra.

El dia 17 de maig es celebra el Dia Internacional de la Família, però dediqueu al Dia Internacional de la Igualtat Familiar el primer diumenge de maig. Quin és el significat de la doble reclamació?

El dia internacional de les famílies dedicades a la igualtat és sobretot un missatge que vol dir que existeixen famílies LGBTI i altres famílies diferents de famílies heterosexuals i no volen ser discriminades. Aquests pares, mares i els seus fills i filles han de respectar-se amb la seva dignitat i tenir els mateixos drets que altres famílies. És un missatge d’integració universalista, no és un missatge de reclamació de drets.

Junta NELFA en Berín
Membres de la Junta de Nelfa a Berlín amb els seus representants associats alemanys

NELFA compta actualment amb 30 associacions, quines són les discussions centrals del vostre pensament?

NELFA i les seves associacions membres  (que representen 19 estats) afirmen que el principi europeu de llibertat de circulació i assentament a Europa i el dret a viure amb la família s’aplica a tot Europa i a totes les famílies.

És escandalós que una família LGBT tingui tots els seus drets reconeguts en un país europeu com Espanya i si aquesta família es trasllada a Polònia, ja no existeix. Els fills que van tenir dos pares-dues dones o dos homes-  perden un dels pares o ambdós, perquè en el nou país el matrimoni LGBT no existeix i si es fa en un país que ho accepta no es reconeix.

NELFA també vol canviar l’atenció d’Europa a la difícil situació de les famílies LGBT als antics països d’Europa de l’Est i als Balcans. una pròxima conferència a ZAGREB a la tardor de 2019 està programada per NELFA i els seus socis.

————————————

Dominique Boren est l’actuel président du NELFA (Réseau des associations européennes de familles LGBTIQ *). Il est âgé de 51 ans et fait partie de l’APGL (Association des parents et futurs parents Gays et Lesbiens) de France étant le co-président de 2010. L’entité est l’une des principales familles LGBT en France et a été l’un des qui a dirigé la lutte pour le mariage égalitaire en 2013 dans l’État français. Il a été coprésident du Centre LGBT à Paris entre 1999 et 2002. Il est marié et est un parent depuis 2011.

Depuis plus de 25 ans dans la lutte pour les droits LGTBI, il y a eu beaucoup d’avancées mais aussi le danger de recul. Comment pensez-vous que les exigences du mouvement LGTBI en Europe ont changé?

Il y a 25 ans, les revendications des mouvements et des personnes militantes portaient surtout sur la fin des discriminations à l’egard des personnes lesbiennes et gays.puis les revendications ont englobe les personnes bi et puis enfin les personnes trans ( mais vraiment plus tard).ces revendications ont ete prises compte par l’Union Europeene avec notamment une directive qui interdit de discriminer les personnes LGBT dans l’emploi et les services comme par exemple quand on loue une maison ou quand on demande un abonnement au service du telephone. cette directive a ete rendue rendue obligatoire dans les pays de l’Union Européenne qui ont ete obligés de prendre des lois nationales pour interdire et sanctionner les comportements discriminants à l’égard des personnes LGBT.

Les dernières années, les familles LGBT ont explosé. Vous êtes le président de NELFA, au niveau européen les droits reconnus sont très différents selon les états, où penses-tu que l’Europe est dans les droits des familles LGBT?

14 pays sur 28 ont ouvert le mariage et l’adoption aux couples de mm sexe, au cours des 15 dernieres années, et en même temps 15 pays ont ouvert la procréation médicale assistée aux femmes en couple lesbiens ou aux femmes seules. c’est beaucoup et en même temps il reste trop de pays avec des droits limités ou inextistants.

L’Europe est inéfficace en tant que telle car les questions pour les familles LGBT ne concernent pas l’Union mais les états membres. 

A ce jour, il n y’a pas de directive (la loi européenne) qui obligerait les pays etats membre à avoir les mêmes lois partout comme le  mariage et adoption pour les couples LGBT. chacun se débrouille avec son gouverment, son opinion publique, ses reactionnaires.

En revanche, plus il y a des pays qui prennent des lois pour les familles LGBT plus les autres pays sont obligés de suivre d’une maniére ou d’une autre.

Le 17 mai est la Journée internationale des familles, consacrée à la Journée internationale de l’égalité familiale le premier dimanche de mai. Quelle est la signification de la double revendication?

La journée internationale des familles consacrée à l ‘egalité est surtout un message pour signifier que les familles LGBTI et les autres familles différentes des familles heterosexuelles existent et ne veulent pas etre discriminées. ces parents et leurs enfants doivent etre respectés dans leur dignité et avoir les mm droits que les autres familles.

c’est un message universaliste d’intégration, ce n’est pas un message de revendication de droits.

NELFA compte actuellement 30 associations, quelles sont les discussions centrales de votre réflexion?

Le NELFA et ses associations adhérentes (représentant 19 états) revendiquent que le principe européen de la liberté de circulation et d’installation en Europe ainsi que le droit de vivre en famille s’applique partout en europe et pour toutes les familles.

Il est scandaleux qu’une famille LGBT ait tous ses droits reconnus dans un pays européen comme par exemple en espagne et si cette famille déménage en pologne, elle n’existe plus. les enfants qui avaient deux parents – deux femmes ou deux hommes, perdent l’un des parents voire les deux par ce que dans le nouveau pays le mariage entre personnes LGBT n’existe pas et si il est fait dans un pays qui accepte, il n’est pas reconnu.

le NELFA veut aussi déplacer l’attention de l’Europe sur le sort des familles LGBT dans les anciens pays de l’Est et dans les balkans. une prochaine conférence à ZAGREB à l ‘automne 2019 est programmée par le NELFA et ses partenaires.

Reunió d'Ampgil al Casal Lambda idemtv
Grup Ampgil del Casal Lambda idemtv

L’Anna Delgado és psicòloga i sexòloga. Va començar a fer les pràctiques al Casal Lambda i s’hi va quedar per cobrir una plaça de psicòloga i fer també tot el treball de voluntariat portant grups i les diverses activitats que ofereix el Casal.
Fins fa poc ha portat amb d’altres psicòlogues, el grup de dones, i en l’actualitat s’encarrega dels grups de pares i mares així com del grup Tutti Frutti que son nois i noies LGTBI que tenen una discapacitat intelectual.

978
seminario de combate lgtbfobia
Dia mundial de combate a homofobia

Per Carme Porta

En 124 estats del món (122 dels quals són membres de Nacions Unides) no existeix cap llei que criminalitzi les relacions sexuals consentides entre persones adultes del mateix sexe. Si bé la lluita per eradicar la LGTBIfòbia al món és llarga i l’evolució molt lenta també cal tenir en compte els avenços i retrocessos segons el color polític dels diferents governs. Ningú hauria de ser castigat, perseguit, agredit o discriminat per la seva orientació sexual o identitat de gènere i, en canvi, trobem seriosos retrocessos, siguin polítics o socials, en molts estats del món.

De fet, en 72 estats del món se segueixen criminalitzant les relacions sexuals consensuades de persones adultes del mateix sexe. Alguns d’aquests estats no tenen lleis que criminalitzin aquestes relacions en privat però es criminalitzen de facto i es deixa actuar impunement  qui agredeix i discrimina les persones LGTBI. Malgrat l’evolució dels darrers anys (86 estats l’any 2008) encara en 9 estats membre de les Nacions Unides s’aplica la pena de morta les persones LGTBI. Pel que fa a la identitat de gènere en un article anterior vam informar sobre la situació actual de forma àmplia.

Brasil és un país que va legalitzar l’homosexualitat el 1831 i l’edat de consentiment és als 14 anys, independentment de l’orientació sexual. També permet l’adopció per part de parelles homosexuals des del 2010; el 2013 va reconèixer el matrimoni igualitari; tot i no tenir legislació antidiscriminatòria  té protecció legislativa a l’orientació sexual en alguns estats (un 78% de la població viu en aquestees jurisdiccions). A inicis del segle XX també va patir etapes fosques que van portar al moviment a la semiclandestinitat i una persecució social i politica durant la dictadura entre el 1964 i el 1984 tot i que va ser especialment dura del 1969 al 1973.

L’assassinat de líders i activistes LGTBI és una constant. El darrer assassinat ha estat el de la sociòloga i regidora Marielle Franco de 38 anys. Marielle Franco era defensora dels Drets Humans, mare negra i lesbiana i feminista, la seva biografia té traces de discriminació múltiple que ella va lluitar per superar amb el seu activisme.  El cas de Brasil és especialment sagnant, tal com indiquen alguns informes de la comissió Interamericana de Drets Humans (CIDH) que afirma que «cada 28 hores una persona LGBT és violentada per causa de l’homofòbia, bifòbia i transfòbia» tot destacant les tortures a que es stomet les víctimes, així com l’alt grau de violència del que són objecte.

Malgrat tenir drets reconeguts per al col·lectiu a Brasil  la LGTBIfòbia no és considerada un delicte. Els darrers anys hi hagu polèmiquortants a l’entorn de jurisprudència contra els drets LGTBI. El jutge Waldemar Cláudio de Carvalho, d’un tribunal de la Justícia Federal de Brasília va permetre tractar les relacions sexuals de persones del mateix sexe com una malaltia i va permetre les teràpies de reversió sexual als psicòlegs. En aquest sentit, el Consell Federal de Psicologia de Brasil va fer públic un comunicat en el que asseverava que el fallo del jutge «anava en direcció contrària cap a la protecció dels drets de la comunitat homosexual i augmentava els prejudicis en un país amb alts índexs de violència i morts per LGBTfobia», tot recordant que la Organització Mundial de la Salut va va retirar l’homosexualitat de la seva llista de malalties mentals fa gairebé 30 anys. L’ Associació Brasilera de Gais, Lesbianes, Travestis i Transsexuals va llençar la campanya Trate Seu Preconceito (Tracti el seu prejudici) defensant la llibertat d’orientació sexual i identitat de gènere i que va tenir una gran repercusió internacional.

Brasil tot i la legislació,  destaca per ser un dels països amb un nivell de brutalitat més alta en les agressions LGTBIfòbes, al costat de Colòmbia i Mèxic. La LGTBIfòbia és una constant, l’any 2016,any en que van crèixer els crims LGTBIfobs un 20%, Brasil va ocupar el primer lloc del món en morts provocades per LGTBIfòbia, 343 morts en total.

Un lloc quiet, un cor quiet, l’hora quieta. L’hora quieta és el títol de la novel·la de Maria Dolors Farrés en la que tracta de l’amor entre dos monjos al monestir de Sant Llorenç. No és el primer cop que es publica però si que ho fa en tota la seva extensió. Fa 25 anys que l’autora va començar a esciure-la.

La novel·la es desenvolupa en la vida del monestir i es centra al segle XIV. Per Maria Dolors Farrés els personatges tenen vida pròpia, expliquen la seva vida a partir del que ella va plantejant.

L’hora quieta és una obra àmpliament documentada i que ha donat pas a una altra obra. Farrés va escriure, posteriorment, una preqüela, “El càstig” de l’obra amb la figura del personatge principal que vol ampliar la història presentada a l’hora quieta.

Fa poc més de dos anys que sé que sóc asexual. I fa uns dos anys que sóc activista, per tal d’intentar que la gent que és asexual no hagi d’esperar a tenir més de 20 anys (o 50, segons el cas) per entendre’s.

Evidentment, tota persona asexual pot viure tota la vida sense saber que és asexual. En aquests casos, la persona en qüestió es pot justificar a si mateixa que és diferent a la resta, i que la diversitat és quelcom freqüent i vàlid. Si parlem d’un cas real, més probablement la persona asexual tindrà prejudicis contra si mateixa, i segurament sentirà que està trencada, que no és vàlida.

Reforçar aquesta idea és ben fàcil a nivell social: n’hi ha prou amb unes insinuacions al grup d’amistats on s’indiqui que si no hi ha un interès fort en tenir parella és perquè alguna cosa s’amaga; una sèrie de televisió on no voler tenir sexe es vinculi a traumes o a trastorns mentals; un anunci que ens recordi que el sexe és el centre de la vida…

Si la persona asexual confia en el sistema, potser acabarà anant al metge, a veure si l’ajuden a arreglar-se l’orientació sexual. Segons el professional que li toqui, potser acaba amb un diagnòstic i la medicació corresponent. I amb aquests senzills passos, la persona asexual que sospitava estar trencada rep la confirmació plena i total a tots els nivells, i fins i tot amb diagnòstic!

Al cap i a la fi, l’asexualitat va deixar de ser considerada malaltia mental el 2013 amb la publicació del DSM V. I els professionals segurament no es llegeixen aquestes actualitzacions. Bé, però deixem la teoria.
No demano a ningú que s’imagini a psicòlogues de Barcelona dient-nos a les persones asexuals que tenim malalties mentals. En teniu prou amb sentir la Begoña Odriozola, psicòloga barcelonesa mirant de diagnosticar-me una malaltia mental en directe a Catalunya Ràdio. Tal i com preveiem, ningú no va moure un múscul en veure com a la ràdio pública de Catalunya es patologitzava una orientació sexual. Tampoc no ho vam fer les pròpies persones asexuals.

Era 19 de maig de 2016 (fa menys de dos anys), jo acabava de començar com a activista i les persones asexuals ens sabíem desprotegides. Semblava que allò que tocava fer era aguantar humiliacions públiques, pel bé de la comunitat. Realment, tampoc no les vam acceptar totes, no vaig participar en un altre programa de ràdio on la premissa era parlar de la meva “malaltia mental”. No sé si aquells sacrificis tenien sentit per arribar fins on som ara, però la cosa és que hem avançat. En aquella entrevista i totes les altres, vaig fer una cosa que la Begoña em va criticar durament, el “fer bandera” de l’asexualitat.

I és normal que les persones que treballen contra la diversitat i, més concretament, contra l’asexualitat, estiguin en contra d’alçar-ne la bandera. I és que sota ella les persones asexuals ens podem agrupar per crear referents culturals comuns que ens permetin crear i desenvolupar la nostra identitat. Ens permet constituir espais de cures, on cercar el suport mutu quan qui abandera el discurs de l’odi es decideix a atacar-nos.

I, més recentment, ens permet fins i tot identificar les conductes discriminatòries i denunciar-les públicament. Així ho vaig fer aquest gener de 2018 amb una sexòloga que va decidir contraprogramar les meves explicacions teòriques sobre l’asexualitat acusant-me de ser “una esponja de mar”. I ho vaig fer en un vídeo de Código Nuevo, sense esmentar el nom perquè ja havia retirat l’article (falta saber si per vergonya o per por que la gent fos conscient del seu nivell real).

Avui parlo de la Begoña amb l’esperança de no haver dir gaires més noms, com a mínim de Catalunya.
Per cert, si estàs llegint això i t’han discriminat per ser asexual, et convido a denunciar-ho al web de l’Associació Catalana d’Asexuals. Potser no hi podrem fer gaire. Però et puc garantir que les persones que ho hem impulsat ho intentarem de valent. De la mateixa manera que vam heretar tota la feina feta per la comunitat asexual i la vam traslladar a la societat.

Begoña, si m’estàs llegint, salutacions.

 

Pablo Ortiz Navarro (Barcelona, 1992) ha estudiat biotecnologia i direcció de projectes, entre d’altres coses. Actualment presideix l’Associació Catalana d’Asexuals i col·labora amb diverses entitats sense afany de lucre. Creu vital visibilitzar l’asexualitat per tal d’acabar amb la discriminació i la patologització que l’assetja.

 

844

per Carme Porta

Entrevistem Renato Sabbadini, que va ser Director General de la International Lesbian, Gay, Bisexual, Trans & Intersex Association (ILGA) fins fa uns mesos. El seu pas per ILGA ha estat llarg i ha passat diferents fases, sent en el comitè directiu des de fa uns anys. És, possiblement, una de les persones que més sap de l’estat dels drets LGTBI al món i la seva evolució els darrers anys.

Has estat cosecretari d’ILGA, director General i fa uns mesos vas deixar la direcció, com valores la teva feina durant tots aquests anys?

Ha estat un gran honor treballar per ILGA durant tots aquests anys i tenir l’oportunitat de conèixer a molts i moltes activistes arreu del món: sense el treball d’aquests activistes a cada país, ILGA no existiria. Per la meva banda, crec que vaig aconseguir re-organitzar ILGA sobre una base mes professional i mes sòlida des d’un punt de vista financer, particularment des de la mudança a Ginebra. Tot i que ILGA és l’organització internacional més vella del moviment LGBTI, per diverses raons l’associació tenia un retard en el desenvolupament en les seves estructures, un retard que ara, finalment, ha estat recuperat.

ILGA ha liderat la lluita institucional, des del juliol del 2011 és entitat consultora de Nacions Unides i té la seu a Ginebra amb un equip que fa seguiment institucional. Creus que la lluita LGTBI ha de seguir en aquesta línia?

Sí, però no només aquesta línia. Hi ha un treball educatiu i cultural que ha de variar l’opinió mundial i un treball de construcció de xarxes amb altres moviments socials i institucions (com universitats, ciutats, governs) que és fonamental per assegurar que els avenços aconseguits posin arrels fortes a la població en general, com els canvis de lleis sols no són suficients per defensar-se contra l’homofòbia, la lesbofòbia i la transfòbia. He intentat de posar les bases per a aquest tipus de treball i espero que el meu successor continuï aquest desenvolupament.

Quin ha de ser el marc dels drets LGTBI? tenint en compte que els principis de Yogyakarta són un projecte de referència per a moltes institucions i polítiques.

El marc fonamental, com per tothom, és la declaració universal dels drets humans. Els principis de Yogyakarta han estat un instrument molt important per ajudar a les activistes amb la «traducció» dels DDHH a clau LGBTI en el seu treball diari.

ILGA té representació de 1.228 organitzacions de 132 països, ha estat fàcil construir una estructura prou representativa i democràtica i, alhora, tenir el reconeixement dels governs?

Aquesta estructura és el resultat de la llarga història de l’organització. Mantenir un caràcter veritablement representatiu i democràtic ha estat sempre una de les preocupacions més importants a ILGA, objecte de llargs debats i consultes que tenien compte l’evolució del moviment i de la societat, amb resultats mixtos: d’una banda la representativitat per gènere i / o identitat es va millorar molt (per exemple amb l’augment de secretariats: de dones, trans, intersex i ara també bisexual), però es necessita més treball per a involucrar realment totes les regions d’ILGA: en aquest sentit tenir dues co- secretaries generals del nord del planeta no és una situació ideal.

El reconeixement de molts governs (i de Nacions Unides) és d’una banda un èxit molt important, és gràcies al seu suport que ILGA ha aconseguit resultats importants en el Consell dels DDHH a Ginebra. D’altra banda, és clar que una proximitat excessiva o una dependència (financera) dels governs sempre pot representar un risc per a una organització que es defineix “no-governamental».

Quins són els drets LGTBI que es vulneren més i quins són els països que més drets vulneren?

Sens dubte el dret a la vida, a la llibertat i seguretat (article 3 de la declaració universal de Drets Humans). Hi ha massa països en els quals les persones LGBTI (incloent els defensors de drets humans) arrisquen la seva vida o llibertat a mà d’actors estatals o no estatals: és fàcil fer el llistat dels països on la llei ajuda aquest tipus de persecució (veure el mapa d’ILGA sobre homofòbia d’Estat), però cal tenir present que en la majoria dels països del món (tant al nord com al sud) la seguretat de les persones LGBTI encara no és garantida.

Actualment el Tribunal Europeu de Drets Humans té una nova membre que és descaradament LGTBIfoba, com ho valores, com ho ha valorat ILGA.

ILGA-Europa ha expressat preocupació, que comparteixo, respecte al nomenament de la jutgessa Elósegui Itxaso, tot i que és probable que ella no sigui la única entre els 47 jutges amb una “forma mentis” LGBTIfobica. La composició d’aquest tipus d’òrgans sempre és un reflex de les diverses tendències que circulen en una societat (en aquest cas una societat de més de 500 milions de persones) i és important treballar perquè les tendències cultural progressistes siguin la veritable majoria a la societat, així que la presència d’uns jutges conservadors o reaccionaris no posi en perill els avenços causa de la majoria dels jutges progressistes.

Com valores la llei 11/2014 per garantir els drets de les persones LGTBI i contra la LGTBIfobia de Catalunya?
Em sembla un bona llei, tot i que – com m’ho han explicat els activistes de l’Observatori contra l’homofòbia en una trobada a setembre de l’any passat – la seva aplicació concreta per part de la autoritats competents és insuficient. Sens dubte, ens trobem en un moment molt difícil per a la vida de Catalunya i fins a l’arribada d’una veritable obertura al diàleg per part del govern espanyol és quasi inevitable que moltes qüestions no directament lligades al procés d’independència passin a segon pla.

Quins creus que són els reptes del moviment LGTBI al món? (tenint en compte la diversitat de demandes, de col·lectius i regions)

Crec que hi ha almenys dos reptes: mantenir la seva unitat i adonar-se del paper del moviment en el desenvolupament de la societat en general. Enfrontar el primer repte és fonamental per a la supervivència del moviment a llarg termini: hem de veure l’emergència de noves identitats i reivindicacions a l’interior del moviment degut al creixement col·lectiu i personal de tothom, sense oblidar que hi ha de tota manera raons que justifiquen la unitat de totes les diverses components en un únic moviment: totes les nostres maneres de ser, el que els nostres cossos expressen amb identitats o accions, qüestionen narratives i relats que una part de la societat ens presenta com a dominants, ‘tradicionals’, ‘naturals’, al nord com al sud. Si oblidem això, si caiem en el parany de veure les diversitats a l’interior del moviment com a incompatibles les unes amb les altres, ens arrisquem a la mort d’un moviment unitari sota aquestes forces centrífugues.

Respecte al segon repte: he vist sempre el fort nivell d’implicació i motivació personal de les activistes LGBTI com un avantatge respecte a d’altres moviments socials. Per a cadascuna de nosaltres la lluita per la igualtat i la llibertat és una cosa de veritablement personal: no és el mateix, per exemple, pels defensors del medi ambient o altres causes. No obstant això em pregunto al mateix temps si aquest avantatge a nivell de motivació personal no pugui també presentar un risc d’aïllament i indiferència respecte a la lluita per altres drets o els drets d’altres minories oprimides. He escoltat gais nord-americans i europeus parlar de la nostra lluita com el “darrer dret que necessita ser afirmat”, com la “última barrera contra una societat” on els drets de tots són respectats. Em sembla una bogeria: el camí cap a una societat més justa no s’acaba amb la nostra lluita. Al final la qüestió que el moviment ha de posar-se (i continuar a posar-se) és: que és el més important? Que no hi hagi discriminació contra les persones LGBTI? O que no hi hagi discriminació contra ningú?

Rosa Almirall és doctora en ginecologia i obstetrícia, militant feminista en els anys 80, i a més a més sexòloga. També és en aquest moment la directora dels Serveis de Ginecologia d’Atenció primària de l’Institut Català de Salut i va crear el servei Trànsit de promoció de la salut de les persones trans* dintre de la sanitat pública, i que dona atenció a totes les persones amb identitats no normatives que s’apropen d’arreu de Catalunya.
La Rosa Almirall ja va estar en el primer centre de Planifiació Familiar de Barcelona i també ha estat molt implicada en la lluita feminista.

Un servei que bàsicament que valida a la persona en la situació que estigui, és a dir que no hi ha cap prova diagnòstica ni cap prova psicològica o psiquiàtrica que pugui definir a una persona, només el que és la pròpia vivència de la persona i com es defineix.

La iniciativa, molt inicialment, era simplement crear una consulta respectuosa cap a persones amb cossos diversos i que no se sentíssin ni discriminades, ni rebutjades, és a dir, una consulta amable per a poder fer el que la Rosa ja feia com a ginecòloga però aplicat a persones tant amb cossos diversos com fins i tot amb orientacions sexuals no normatives.

També hem parlat amb el Kenzo Marín, que és una persona trans* que va assistir al servei i després hi va començar a treballar.

El servei Trànsit es troba actualment al CAP de de Numància tot i que va començar a Manso. Moltes persones usuàries que han passat per Trànsit han creat una Xarxa d’Iguals de voluntariat per acompanyar i donar suport a persones que acodeixen al servei.

Trànsit té importants aliats en l’administració: l’ICS, l’àrea LGTBI de la Generalitat i la Conselleria de Salut que va considerar Trànsit la porta d’entrada a la salut de les persones trans. Han vingut a conèixer el model des de les Balears, Dinamarca i Austràlia.

ARTICLES D'OPINIÓ

2744
Ser ministre espanyol, en l'actualitat, sembla sinònim de LGTBfòbia. Cada ministre que obre la boca... plas! Ja hem rebut. El més directe ha estat...

LLIBRES DE L'ARMARI

3315
La plaza del silencio, ens retrata la violència LGTBfoba dels darrers dies del franquisme amb tota la cruesa. La convivència de la violència ultra...