1090

Municipalisme trans* és una iniciativa d’un grup de persones trans, un crit de sobirania, una aposta per a la governança multinivell.

És un gest de visibilització del col·lectiu trans* en l’àmbit del municipalisme que pretén desmarcar-se de qualsevol dinàmica o estratègia electoral. Adverteix de com les persones trans*, negades de tota competència entorn la seva decisió i lliure determinació, han decidit que és el moment per recuperar el territori. I emfatitza que el municipalisme, igual que la lluita de les persones trans*, és un lloc comú per a l’apoderament i la pròpia governança; i també, el primer mur de contenció davant les creixents dinàmiques d’odi i discriminació.

1373

Per Carme Porta

Àfrica, el tercer continent més gran del món, amb 54 països i una diversitat enorme de cultures, ètnies, religions, llengües i reconeixement dels drets de les persones LGTBI.

Aquesta diversitat de reconeixement o persecució del col·lectiu de persones LGTBI mostra petits avenços però també notícies esfereïdores i preocupants. Actualment hi ha 72 estats al món on encara existeixen lleis que criminalitzen i persegueixen l’homosexualitat, 24 d’aquests estats són a l’Àfrica. Pan Africa International Lesbian, Gay, Bisexual, Trans and Intersex Association (PAI), és la federació africana pels drets LGTBI membre d’ILGA (International Lesbian,, Gay, Bisexual, Trans and Intersex Association).

En 12 estats d’Àfrica encara hi ha en vigor lleis que limiten la llibertat d’expressió en matèria d’orientació sexual i identitats trans, en 2 d’ells, Mauritània i Sudan, encara es penalitza amb la pena de mort. 11 estats africans segueixen limitant, per llei, la participació de la societat civil de les persones LGTBI.

Angola ha estat el darrer país africà que ha despenalitzar l’homosexualitat i crear legislació en la que es prohibeix la discriminació per orientació sexual. El Codi Penal vigent, post colonial de 1886 reformat el 1954, a Angola penalitzava fortament les relacions entre persones del mateix sexe que el codi recollia com a «actes contra natura». El procés de derogació va començar l’any 2014 i ha culminat aquest mes de febrer. El col·lectiu LGTBI angoleny va treballar per aquesta derogació no tant per la persecució penal com per la gran discriminació social i la negació de drets fonamentals que patien les persones LGTBI.

Ha estat a Kènia l’altra cara de la moneda. El tribunal superior de Kenya va posposar recentment la decisió sobre la despenalització de les relacions homosexuals. En aquest país des del 2014 es compten 1.500 agressions LGTBIfòbes i 534 detencions per mantenir relacions entre persones del mateix sexe. Cal destacar que el mateix Tribunal Suprem l’any 2016 va dictaminar que els exàmens anals forçats i les proves forçoses de VIH i hepatitis B d’homes sospitosos de conducta sexual d’un mateix sexe són constitucionals.

L’arbitrarietat amb la que actuen alguns estats contra el col·lectiu el fa vulnerable i la visibilitat es viu com a necessària i perillosa al mateix temps. La violència i estigmatització de les persones LGTBI a l’Àfrica segueix sent un tema preocupant i quotidià, tant per part de l’estat com de la societat.

A Tanzània, per exemple, l’any 2017, el viceministre de Salut va amenaçar de donar a conèixer noms de persones LGBT. Anteriorment ja havia prohibit projectes de divulgació de VIH per a homes gais, en aquest sentit cal destacar que el 30% d’homes gais viuen amb el VIH. A Uganda, l’any 2016, durant la celebració de l’Orgull LGTBI es va fer una batuda en base a la llei antihomosexual aprovada el 2014. A Ghana, la Coalició Nacional per als Drets Sexuals Humans i els Valors Familiars (formada pels tres grans organismes religiosos de Ghana, representats pel Consell Cristià de Ghana, el Consell Musulmà de Ghana i la comunitat d’Amadhiya ) ha impulsat un projecte de llei al Parlament per criminalitzar l’homosexualitat Les violacions correctives de lesbianes són una constant en alguns països africans, sent Sud-àfrica un dels països on més es practiquen.

La persecució, maltractaments, estigmatització i discriminació empenyen les persones LGTBI a la precarietat i l’exclusió social o a fugir demandant asil. Actualment hi ha 3’1 milions de persones demandants d’asil al món, protegides per l’article 14 de la Declaració Universal dels Drets Humans. Pel que fa a les persones LGTBI, el punt 23 dels principis de Yogyakarta -vint-i-nou principis sobre l’aplicació de la legislació internacional de drets humans amb relació a l’orientació sexual i la identitat de gènere- recull els drets i recomanacions específics al respecte.

39

Per Carme Porta

Entre el 12 i 14 d’abril, Kiev va ser l’escenari de la Segona Conferència Europea de Lesbianes (European Lesbian Conferenc-EL*C) on es va aprofundir en l’abordatge de les polítiques, les estratègies i la visibilitat.

No van ser unes jornades tranquil·les sinó que van ser dies entre l’eufòria, la por i la valentia. L’eufòria pels consensos i les passes endavant, la por per les agressions i les amenaces, així com la certesa que la LGTBIfòbia encara és una realitat molt present arreu però especialment ferotge, i en creixement, a molts països de la mà de l’ultradreta.

Kika Fumero és feminista, professora i activista pels drets LGTBI. Va ser una de les representants de l’Estat espanyol que va participar i ha portat a terme un treball previ important. Actualment també és membre de la junta directiva d’EL*C. Parlem amb ella dels continguts i l’experiència.

Era la primera vegada que participaves?

Com Research Dykerector i com a part de la Junta Directiva (del Board Team), sí, era la primera vegada que participava. No obstant això, vaig ser a la primera edició de la European Lesbian * Conference l’any 2017 a Viena, juntament amb la meva companya Marta Fdez. Herraiz, al workshop que portava per títol ‘Digital activism and data on lesbians’. En aquest workshop, vam presentar els resultats del nostre estudi que portava per títol ‘Com som les dones lesbianes’ i va donar lloc a la publicació posterior d’un llibre titulat ‘Lesbianes, així som’.

Com valores l’experiència?

L’experiència va ser al·lucinant, gairebé no tinc paraules per descriure-la. Quan vam concloure, totes teníem una sola expressió que no paràvem de repetir-nos unes a les altres: ‘We did it!’ (‘Ho hem fet!!’). Tal com vaig anunciar al facebook uns dies després d’aterrar a Espanya, som un equip al·lucinant, molt potent, ple de #LesbianGenius.

Torno a casa plena d’emocions: la immensa majoria positives i algunes contradictòries. Estic ‘exhausted’!! Immensament agraïda i orgullosa de les meves companyes: del seu activisme i de l’enorme cor que tenen. Impressionada de la valentia de les companyes d’Insight, l’associació que ens va acollir i va vetllar per la nostra seguretat en tot moment durant la nostra estada a Kíev.

Per primera vegada en moltíssims anys, i per segona vegada a la vida, vaig sentir la por al cos. Vaig sentir com em tremolaven literalment les cames. Vam tenir un avís de bomba just al final de la EL*C i van haver d’evacuar l’hotel enmig de la nostra reunió de tancament, mentre preníem nota de tots els encerts, els èxits i els punts que havíem de millorar. Ens vam quedar en xoc i la primera mitja hora va ser una experiència que em porto gravada al cos. Però no per la por o per l’ensurt en si: el que realment vaig aprendre i em porto tatuat a la pell és la sororitat, la cura entre nosaltres, la companyonia, el sentiment que en aquestes ocasions totes som una i juntes som fortes i som llar. Sí, aquest és el tatuatge que em porto escrit a la pell de l’experiència a Kíev: la nostra força conjunta és la nostra pròpia llar, el nostre únic alliberament enfront del patriarcat. Per descomptat, juntes canviem el món.

Quins són els temes tractats que destacaries com a importants en la jornada?

Els temes van ser molt diversos i variats: des de l’activisme des dels marges i la dissidència, passant pel tractament del lesbianisme en els mitjans de comunicació, la ‘lesbianització’ de les institucions, les aliances entre lesbianes amb persones aliades, les famílies de lesbianes , l’amor lèsbic, el lesbianisme i la tercera edat, etc. Allà vam tenir l’oportunitat de presentar també un estudi sobre les dones lesbianes a Europa i Àsia Central, que vam dur a terme durant els mesos anteriors.

Vàreu patir assetjament per part de la ultradreta, com va afectar al desenvolupament de la conferència?

Vam patir assetjament per part de la ultradreta catòlica dijous a la tarda i divendres al matí. A la matinada de dimecres a dijous vam despertar amb una sèrie de finestres trencades a l’hotel i amb un missatge que deia ‘sodomites fora’. Va ser curiós com ens tractaven de sodomites quan sabien perfectament que la conferència anava de lesbianes (i la paraula lesbiana existeix en ucraïnès). Dijous a la tarda es van manifestar a la mateixa porta de l’hotel i van llançar gasos a l’interior, cap al mateix hall on es trobaven algunes de les nostres companyes acollint les participants a mesura que anaven arribant. Hi va haver un total de 10 persones afectades segons les notícies locals al dia següent, però cap de les nostres.

Tota la convivència (3 dies de conferència, festa, menjars i allotjament) va tenir lloc al mateix hotel. El més difícil al principi va ser acostumar-nos a conviure amb un dispositiu policial que havien desplegat per vetllar per la nostra integritat física. Hi havia policies a l’entrada de cadascuna de les sales on tenien lloc els diferents tallers i en la sala de plenari, on celebràvem taules rodones. Vam haver de cancel·lar la concentració que teníem prevista per a l’últim dia perquè el moviment organitzat d’ultradreta del país ens havia amenaçat. El pitjor de tot és que es van assabentar per una filtració per part de la policia, ja que ningú excepte ells i nosaltres teníem coneixement del nostre programa.

Quines mesures de protecció vau prendre?

Pel que fa a la seguretat, ens vam veure obligades el primer dia a crear un equip de seguretat que anava informant a la resta de l’equip en tot moment del que anava succeint i com actuar. Estàvem comunicades permanentment i responíem sobre la marxa. La veritat és que va ser increïble. La nostra primera, primeríssima prioritat eren les nostres participants: que se sentissin protegides i en un entorn segur que els permetés gaudir dels panells i els tallers amb tranquil·litat, i tinguessin l’espai que necessitaven per enriquir-se mútuament i crear aliances.

Quines són les estratègies polítiques que es van dissenyar?

Pel que fa a les estratègies polítiques, tres dies no van donar per aprofundir, però sí per donar algunes pinzellades interessants. Per exemple, totes vam estar d’acord en què la visibilitat és fonamental per obrir camí i perquè es reconegui la nostra realitat, ja que, efectivament, el que no es nomena o el que no es veu, no existeix. Es va parlar de la necessitat de crear accions conjuntes a nivell internacional, ja que aquesta unió ens dóna entitat i força, i el suport mutu a nivell internacional en tot allò que passi en els diferents països és fonamental. També vam debatir sobre estratègies de finançament, ja que són molt pocs els fons que es destinen a projectes per a dones lesbianes * (inclou a lesbianes, bisexuals, pansexuals, trans i no binàries). Finalment, es va determinar el que serà el nom de la nostra EL * C Network (una xarxa europea i centreasiàtica de lesbianes) i vam presentar la nostra estructura interna, que pretén allunyar-se de la jerarquització de poders típica i pretén ser el més horitzontal i democràtica possible a la vegada que funcional. Hem sembrat llavors per seguir construint la nostra pròpia Herstory lèsbica.

Per descomptat jo he tornat canviada, sorpresa, sentint-me molt petita, però alhora molt més forta que abans. He aterrat al nostre país sent una altra lesbiana activista diferent: no sé si més conscient, per descomptat sentint-me molt més humil, molt més enriquida.

Quins són, al teu parer els èxits d’aquesta segona edició de la EL*C?

L’European Lesbian * Conference va ser un èxit. Vam aconseguir congregar a més de 350 lesbianes de tot el món. Comptem fins i tot amb la presència de Monica Benicio, la vídua de Marielle Franco, dona negra lesbiana i brasilera, favelada, feminista, diputada al Parlament. Marielle Franco va ser brutalment assassinada el 14 d’abril passat de 2018 i, des d’aquell fatídic dia, la seva dona, Monica Benicio, lluita per aclarir qui va manar a matar Marielle.

Vam complir el programa fins al final. L’ambient era de molta emoció. Estàvem felices i exhaustes. Com que no sabíem quan tornaríem a ajuntar-nos tot l’equip, vam decidir treure forces de febleses i reunir-nos una vegada més per les primeres conclusions. Ocupem un sala del 7è pis i mitja hora després van irrompre per evacuar immediatament per avís de bomba. Un cop fora de l’hotel, ens van repartir paraigües grans per si venien a apedregar-nos. La veritat és que explicar-ho resulta molt estrany, com si estigués narrant una pel·lícula de ciència ficció, com si tot el que relat no fos real, no pogués haver-ho estat. No obstant això, ho va ser. Però el més gran de tot allò va ser la màgia que es va generar entre nosaltres: sororitat, cura mútua, vincles, … Sens dubte, hauríem preferit una altra activitat menys complexa de ‘team building’, però no sé si hagués estat tan efectiva en un temps tan rècord.

1206

per Carme Porta

L’any 2017 es denunciava a nivell internacional una campanya de persecució del govern txetxè a les persones LGTBI. En aquell moment es va denunciar la persecució de desenes de persones acusades de ser homosexuals així com la creació d’un camp de concentració per a homes gais a la ciutat d’Argun, en un antic complex militar.

La denúncia i la solidaritat internacional amb el col·lectiu LGTBI de Txetxènia, tot i que el govern negava la persecució, van fer que la persecució s’aturés, tot i que no es van depurar responsabilitats.

Actualment Amnistia internacional i la xarxa LGTB russa han denunciat una nova purga al col·lectiu i la clara vulneració dels Drets Humans fonamentals del govern txetxè amb les persones LGTBI. Es denuncien detencions arbitràries i maltractaments a més de 40 persones i hi ha almenys 2 persones mortes que no han superat les tortures. Si bé l’any 2017 només va afectar a homes gais ara l’atac s’ha ampliat a dones i les tortures són més dures i cruels, i es porten a terme dins les mateixes instal·lacions del 2017, a Argun.

El govern de Txetxènia ha tornat a negar les detencions i les tortures afirmant que a Txetxènia “no hi ha gais” una afirmació que ja es va fer l’any 2017. La xarxa russa LGTB va rebre els primers informes d’aquest nou atac el passat mes de desembre i ha pogut constatar la veracitat de les detencions i tortures. Segons la mateixa font la primera detenció va ser la de l’administrador d’un grup a una xarxa social “VKontakte”, un espai per a homes homosexuals del nord del Caucàs en el que podien comunicar-se.

Aquesta república russa està presidida per Ramzan Kadírov, un aliat i admirador de Vladimir Putin que ha proclamat clarament la seva LGTBIfòbia. Ha estat acusat per diverses organitzacions russes i internacionals –entre elles la OSCE, Organització per a la Seguretat i Cooperació a Europa- de la constant violació dels drets humans en la repressió política de dissidents. Les denúncies inclouen l’assetjament, la persecució, les detencions arbitràries, la tortura i fins i tot els assassinats extrajudicials de persones LGBTI, persones sospitoses de l’ús de drogues i adolescents, en un clima, segons la OSCE, “d’intimidació ha augmentat en la mesura que gairebé ningú a Txetxènia se sent lliure de parlar sobre el problema dels drets humans”.

La xarxa LGTB russa ha ajudat en els darrers anys a unes 150 persones de Txetxènia a fugir però actualment les autoritats txetxenes estan impedint que marxin. La única reacció oficial russa ha estat la declaració feta pel secretari de premsa del president. Dimitry Peskov va declarar que examinaran l’informe de la OSCE sobre les greus violacions dels drets humans a Txetxènia, elaborat pel professor de dret internacional Wolfgang Benedek.

Bollos en teoria neix per donar espai polític al feminisme lesbià per part de lesbianes feministes de Caladona, va començar fa un parell d’anys, a partir d’un clima propici que va sorgir durant les Jornades Radicalment Feministes de 2016.

Ara mateix en formen part unes 40 persones de forma estable però el grup oscila depenent de l’activitat que realitzin

Tenen dues linies d’acció: per un costat teoritzar a partir de textos feministes i/o lèsbics i pronunciar-se políticament, i per una altra banda realitzar activitats culturals per a sociabilitzar-se.

Podeu trobar més informació a http://bollosenteoria.blogspot.com/

2758

per Carme Porta

Kiev acollirà la segona Conferència Europea de lesbianes el proper mes d’abril. La passada conferència va ser l’octubre del 2017 a Viena,  on van participar unes 500 dones d’Europa i Àsia. En la primera edició es va copsar la necessitat de trobada i visibilitat no mixta. Un dels objectius de les trobades és posar en marxa una xarxa de dones i entitats.

L’any 1980 l’International Lesbian Information Service (ILIS) era una organització internacional que tenia com a objectiu fomentar l’organització internacional de lesbianes lligat a ILGA (International Lesbian Gay,Bisexual, Trans i Intersex Association), en una conferència lesbiana, l’any 1981,  les organitzacions lesbianes van decidir que l’ILIS es convertís en una organització independent i va ser activa fins al 1998, any en que va dissoldre’s.

L’any 2016 en la conferència anual de 2016 d’ILGA – Europa  a Nicòsia diferents dones i entitats  pels drets LGTBI posen en marxa el projecte de fer una trobada internacional que va ser una realitat l’any 2017 i que va posar sobre la taula la necessitat de crear una xarxa i portar a terme esdeveniments i trobades que donessin visibilitat a les demandes de les lesbianes. Es crea EL * C un col·lectiu de dones lesbianes, queer, bi i trans que pretén crear una xarxa de lesbianes a Europa i Àsia Central. Esl seus objectius són “Lluitar contra la lesbofòbia i donar suport a les lesbianes així com visibilitzar a totes les societats i als éssers humans.” Les demandes es centren en que les polítiques europees reforcin els drets humans generals i disminueixin  la discriminació contra les lesbianes.

La conferència va analitzar les diferències polítiques, jurídiques i financeres dins dels moviments de  lesbianes europeus, així com la necessitat comuna i urgent de centrar-se i fer front a les necessitats i demandes de les  lluites i augmentar la seva visibilitat, així com ampliar les xarxes lesbianes, per tal de posar en l’agenda política europea els drets específics de les lesbianes.

El fet que els drets de les persones LGTBI estiguin en risc, així com la situació de discriminació i vulnerabilitat en què es troben les persones i moviments LGTBI i, especialment les dones, van portar a l’organització d’aquesta segona conferència a Kiev, per tal de contrarestar les polítiques hostils amb accions positives i visibiitzadores.

Olena Xevtxenko membre ucraïnesa de la junta d’EL * C va declarar en aquest sentit  que “Les lesbianes a Ucraïna són invisibles i la comunitat més vulnerable, que pateix d’estigma, violència sexual, domèstica i reproductiva i discriminació.  La paraula “lesbiana” està estigmatitzada i és una paraula bruta, pel que normalment les lesbianes fan servir la paraula “gai”, que també invisibilitza a la comunitat lèsbica i, especialment, dificulta les necessitats de les lesbianes. En aquesta situació, creiem que la conferència europea sobre lesbianes serà un gran pas endavant en termes de visibilitat, les necessitats vocalitzades de les lesbianes i la construcció de comunitats a Ucraïna

2495

per Carme Porta

L’any 2009 ILGA Europe es va posar com a objectiu l’elaboració d’un mapa de drets que el 2013 es va complementar amb la classificació i anàlisi dels processos d’avanç dels drets als 49 estats del continent europeu on ILGA treballa.

L’anàlisi del 2018 mostra una desacceleració en el progrés dels drets a Europa, on molts dels estats que han liderat polítiques d’igualtat i LGTBI han quedat aturats. Això per ILGA Europa és un fet preocupant donat que la pujada de la violència contra les persones LGTBI així com alguns estats clarament LGTBIfobs mostren que els drets LGTBI no només no estan assolits sinó que estan en clar retrocés. La directora executiva d’ILGA- Europa, Evelyne Paradis, ha destacat que “hi ha massa signes al nostre voltant que mostren que moltes de les recents victòries són fràgils. Deixeu-m’ho dir de nou: no estem enllestits”, el paquet Rainbow que conté un informe amb la revisió anual, el mapa i l’índex és un recordatori de la necessitat que els diferents estats i institucions europees es comprometin amb els drets LGTBI.

Un dels fets que mostra la davallada, segons apunta l’informe del 2018, és que els Països Baixos, un dels estats amb una tradició progressista, ha baixat del grup del que anomenen Top 10. Recomanacions d’ILGA-Europe com lleis per combatre els delictes d’odi que protegissin específicament les persones LGBTI no es van complir malgrat els compromisos d’ampliar la protecció constitucional a les persones LGBTIi modificar les lleis d’igualtat per protegir contra la discriminació trans i intersexual.

Per ILGA-Europe negar la responsabilitat de treballar per la igualtat de drets de les persones LGBTI “no és una opció per a cap líder polític o funcionari del govern el 2018. Ara és el moment perquè mostrin lideratge mitjançant polítiques de suport complet que facin que la igualtat sigui una realitat quotidiana per a les persones que serveixen. A Europa, l’única manera per als responsables polítics de protegir els grans avenços en matèria d’igualtat LGBTI de les dues últimes dècades és construir-los i donar els recursos necessaris per garantir que la vida quotidiana de les persones LGBTI es transformi per a millor.”

Malta és el país que encapçala els avenços legislatius i polítics dels drets LGTBI a Europa amb un 91% segons l’índex del paquet Rainbow que conté 6 àmbits d’anàlisi: Igualtat i no discriminació, famílies, delictes i discurs d’odi, reconeixement legal de gènere i la integritat física, espai per l’organització de la societat civil i dret d’asil. En cada àmbit s’analitzen diferents pràctiques de cara a establir la puntuació. A més de Malta, Bèlgica, amb un 79% i Noruega, amb un 78% són els estats que lideren el rànquing, mentre que els estats que menys polítiques i compromís mostren són: Turquia, amb un 9%, Armènia amb un 7% i Azerbaidjan amb un 5%. La revisió anual Rainbow també recull una sèrie de recomanacions que seran analitzades en la propera edició del 2019 segons el grau de compliment dels estats.

2366
gloria careaga
gloria careaga

per Carme Porta

Entrevistem a Gloria Careaga, una de les figures centrals del moviment LGTBI a Mèxic. Professora a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM) des del 1979. Va ser Co-Secretaria General d’ILGA (International Lesbian, Gay, Bisexual, Trans and Intersex Association) de 2008 a 2014. Va rebre la Medalla Omecihuatl del Instituto de la Mujeres del DF. És membre suplent del Consell Assessor d’ONU-Dones d’Amèrica Llatina en qüestions LGBTI.

Ser lesbiana sovint és sinònim d’invisibilitat, com és ser lesbiana visible a Mèxic?

La invisibilitat sembla una característica insalvable per a les lesbianes arreu del món. Fins i tot malgrat la definició personal d’esdevenir figura pública com a lesbiana, no sempre s’aconsegueix la comesa. Recordo quan la primera lesbiana, Pàtria Jiménez, va arribar al Parlament Nacional del nostre país, va tenir moltes entrevistes en els mitjans, i vam registrar que la paraula lesbiana difícilment era esmentada en les notes. Ser visible doncs, esdevé una acció quotidiana conscient que una ha d’assumir. Manifestar sempre que es pugui i no deixar que les persona ho eludeixin.

De vegades pot resultar xocant, però crec que la incomoditat és per als altres i ho hauran d’enfrontar.

Sóc una figura pública, i una creu que ja no cal afirmar-ho, però sembla que no sortim de les quatre parets dels moviment en què una participa, com a feminista i com a lesbiana, fora d’aquests espais es necessita mantenir la visibilitat.

Avui dia, potser una vegada que hem aconseguit ser interlocutores vàlides amb les oficines de govern, sembla que aquí també es reconeix i accepta sense problemes. Però sempre cal estar segures que saben amb qui estan parlant.

Ets una de les fundadores del Clóset de Sor Juana, com valores aquests anys d’activisme?

El CSJ recentment va celebrar els seus 25 anys, l’any passat. La commemoració ens va portar precisament a recordar moments valuosos. Jo vaig ingressar tard a la lluita pels drets LGBT, el 1990. I estic certa que el haver-me involucrat en aquesta lluita m’ha enriquit de manera important. No vaig ser conscient de la discriminació que patia, per haver estat reprimida obertament, i haver rebut el suport familiar, però quan ingresses al grup de lesbianes i coneixes les històries d’altres a través dels grups de reflexió, se t’obre un panorama impressionant que et permet comprendre el teu lloc i et dóna eines per afrontar els intents de mantenir-te a l’armari silenciada. Jo vaig estar fortament vinculada a l’organització durant gairebé 20 anys i això em va brindar moltes oportunitats d’intercanvi amb dones de diferents sectors i experiències. Fins i tot la trajectòria mateixa del grup ens ha permès identificar les diferents necessitats que les lesbianes tenim. És trist que avui dia ja no hi hagi un espai obert on les lesbianes es reuneixin i puguin intercanviar. Crec que els espais de recreació i entreteniment que avui existeixen no salven aquesta necessitat, l’espai propi, a més, contribueix a l’activa participació en la lluita pels drets.

Va ser la meva participació al Clóset de Sor Juana també el que em va donar l’oportunitat de participar en espais internacionals a través de la nostra integració a ILGA, el que va ampliar encara més el panorama del que les persones LGBT i les lesbianes en particular enfrontem. La meva trajectòria en ILGA encara segueix també activa i plena de desafiaments i satisfaccions.

Has unit activisme i professió. Has treballat molt sobre l’estigma i la sexualitat.

Així és. Com a professora universitària he tingut l’oportunitat de portar la reflexió a estudiants i docents, no sempre amb els millors resultats. La disciplina de la Psicologia, contrari al que podríem pensar no és tan progressista. He hagut de lluitar contra l’homofòbia de les i els col·legues, i teixir fi a les aules, per obrir les ments. La meva vinculació amb els estudis de gènere probablement en el seu moment va ser el més encertat, aquesta perspectiva em va donar també molts elements per a l’abordatge de la sexualitat des d’una perspectiva àmplia i vincular-la amb els drets humans. Comprendre les desigualtats de gènere, i el gènere mateix en la seva àmplia plasticitat descol·loca l’estructura i t’obliga a pensar des de diferents angles la realitat, on els homes, les dones en qualsevol de les seves representacions no necessàriament estan en un lloc, sinó que depèn de seves circumstàncies i moments històrics.

L’acadèmia pot ser un espai molt àrid i competitiu, però crec que també s’ha de trobar el sentit de l’estar aquí i aprofitar aquest cúmul de ments i idees, per dialogar i confrontar el pensament cada dia. Al final pot resultar fins i tot divertit.

L’obligació d’exposar idees, a través de les classes, les conferències i les publicacions resulta un repte per altre interessant. No m’ho perdria per res.

A nivell internacional la teva acció i la teva visibilitat també ha estat important.

És interessant com l’oportunitat de participar en els espais internacionals es van conjuntar entre el feminisme i els drets LGBT. Pràcticament vaig iniciar al mateix temps en els dos espais, amb el feminisme en la preparació de la incidència en les Conferència Internacionals convocades per l’ONU en la dècada de les 90 i amb el moviment LGBT amb ILGA en 1991. Va ser aquest any quan vaig acudir a esdeveniments internacionals d’ambdós moviments i des de llavors no he parat. Els avenços que es van aconseguir en drets de les dones en aquesta dècada van ser molt impressionants i necessàriament engolosinantes per mantenir-se en la lluita. La consideració de l’orientació sexual i la identitat de gènere va ser posterior, però un cop incorporats a la discussió s’han mantingut i ampliat. En el moviment feminista vaig formar part del Grup Health, Empowerment, Rights and Accountability (HERA) que em va brindar les millors eines per a la gestió internacional, a més d’una experiència molt gratificant per la dinàmica i principis feministes del propi grup. A ILGA he ocupat diverses posicions des del nostre ingrés com a organització lèsbica, vam ser el Secretariat de la Dona diverses vegades i ocupi la Co-Secretària Regional abans d’arribar a ser la Co-Secretària General, tota una experiència. Formar part de la iniciativa de Jennifer Wilson d’impulsar la regionalització de ILGA va ser definitiu per a l’ampliació de l’Associació i conèixer molt més el que passava al món. Encara que m’agradaria veure més projectes regionals i globals, crec que la feina que es fa en el Consell de Drets Humans de l’ONU és bo.

És molt gratificant sentir-se part de la història. Veure on comencem i on som ara. Però com sabem no hi ha conquesta lineal ni progressiva, cal empènyer al fet que es mantingui la discussió i altres persones s’involucrin per assegurar avenços i evitar retrocessos.

Creus que ha canviat molt Mèxic, i el món també,  a nivell de polítiques LGTBI?

Definitivament, mira com estan els grups conservadors! Els avanços de les dones de les població LGBT ha posat en escac no només l’estructura discriminatòria sinó la forma de pensar i veure el món. Falta molt, el reconeixement de la discriminació és un pas important, i s’han instrumentat accions, legals i polítiques per a la construcció de societats més inclusives, però el canvi cultural al qual aspirem va lent i amb moltes amenaces.

Si observem els mapes que ILGA publica cada any, ens permet veure com ens anem movent, els avenços que anem assolint. Amèrica Llatina es mira avui com la regió més progressista, on s’han donat els canvi més importants, però és també on els grups conservadors estan invertint més.

A Mèxic he vist el que vaig creure que no veuria. El lliurament de la bandera a una delegació LGBT pel governador de la Ciutat de Mèxic per participar en els OUT Games, la rebuda de líders a la Casa Presidencial per conèixer les nostres propostes i escoltar una declaració presidencial assumint-les. Han estat moments històrics increïbles. La lluita dels darrers 40 anys ha tingut fruits, però seguir avançant ens exigeix ​​avui rearticular-nos. Construir xarxes, aliances i propostes.

Les xifres de crims d’odi es mantenen a la regió i a Mèxic. La homo-les-bi-trans-fòbia ens persegueix, no podem ignorar-la. Les conquestes no han de ser l’únic mirall en el qual ens mirem. Més aviat, ens cal reforçar les mirades que contemplin les interseccions, per ampliar el nostre camp d’acció i possibles èxits. Ara tenim un nou govern que promet escoltar-nos, hem d’aprofitar l’oportunitat per aprofundir i ampliar el treball pels nostres drets.

2220

Plomafòbia és la discriminació que pateixen les persones per una expressió de gènere que la societat no accepta. La poden patir tan les persones LGTBIQ+ com les heterosexuals.

En aquest video comptem amb la col·laboració del col·lectiu @queerdobcn que han teoritzat sobre el gènere i les expressions de gènere. També hi participen dues noies i un noi que ens expliquen com des de la seva experiència han patit aquesta discriminació.

També existeix plomafòbia dins del col·lectiu LGTBIQ+ i l’arrel d’aquesta (i d’altres discriminacions) és la cultura que heretem de caràcter hetero-cis-patriarcal en el que situa l’home heterosexual de raça blanca i del primer món en el centre dels privilegis.

Contacte Queerdobcn: https://www.instagram.com/queerdobcn/

1403
lgtb terrassa idemtv
lgtb terrassa idemtv

LGTB Terrassa és una associació del Vallès Occidental que promou la igualtat legal i social de gais, lesbianes, transsexuals i bisexuals.
Està formada per una junta i diferents comissions: de cultura, formació i educació, la comissió de bisexualitats, de juventut, salut i l’espai trans*.

L’associació té un vincle de col·laboració molt intens amb l’Ajuntament de Terrassa i el SAI d’aquesta població. Comparteixen recursos i deriven casos segons les necessitats.

A banda de membres de la comunitat LGTBIQ+, l’associació també la formen persones CIS-heterosexuals que hi col·laboren. Algunes d’elles son pares o mares de nens i nenes trans. Totes aquestes persones hi col·laboren d’una manera altruista i molt compromesa, posant el valor el paper del voluntariat a la societat.

IDEMTITATS

LLIBRES DE L'ARMARI

5122
“Durant gairebé mig segle, París va ser dona, una dona intel·ligent, creativa, fascinant” diu Andrea Weiss, autora de “Paris era mujer. Retratos de la...

ARTICLES D'OPINIÓ

651
Reportatge sobre l'entitat G.A.G. (Grup d'amics GLTB), un grup obert en el que totes les persones integrants son voluntàries. La seva seu es troba al barri...