referendum

A dos dies per la convocatòria de l’1 d’octubre encara és difícil predir què passarà diumenge i què passarà a partir de dilluns, però aquí van algunes certeses a dia d’avui des del meu punt de vista com a persona LGTBI i militant d’una formació política.

La convocatòria de l’1O no és el referèndum que necessitem. La unilateralitat sempre és arriscada. L’aprovació de les lleis del referèndum i transitorietat jurídica unes setmanes enrere al Parlament de Catalunya amb una majoria molt ajustada i amb calçador jurídic, no va ser un bon inici. Qualsevol referèndum ha de convocar-se des del màxim consens, garanties democràtiques i reconeixement nacional i internacional i ha d’interpel·lar a tota la societat en el seu conjunt. És legítim que una de les parts, en aquest cas la independentista, vulgui impulsar i executar la convocatòria de l’1 d’octubre, però no es donen les condicions desitjables per a un referèndum de tal calat polític.

El govern de l’Estat Espanyol és irresponsable i perillós. Cap govern responsable pot ignorar la voluntat reiterada de més del 80% de la societat catalana que reclama el seu dret a decidir, a votar quin encaix territorial vol pel seu país de manera legal i acordada. El govern de Rajoy, del Partit Popular (amb la complicitat igualment irresponsable de Ciutadans i PSOE) porta anys tancant la porta a aquesta possibilitat i posant per davant les respostes judicials i policials a les propostes polítiques. Dic que aquesta actitud és irresponsable, però afegiria que, a més, és perillosa quan la intencionalitat que amaga és la de guanyar vots a costa de conflictivitzar, de confrontar pobles. Aquesta deriva recentralitzadora i retalladora de drets i llibertats ens interpel·la a tots i totes. Avui és contra Catalunya i les seves institucions però demà pot donar-se a qualsevol altra part de l’Estat sota qualsevol altra pretext i és per això que cal combatre-la tot defensant la democràcia sense matisos ni silencis còmplices. Fer fora Rajoy i el PP del govern hauria de ser una prioritat per a tots i totes els i les que fem política tant a Catalunya com a la resta de l’Estat.

Les persones LGTBI som el reflex de les nostres sigles, som diverses. Som el reflex de la societat catalana que també ho és de diversa. Dins el nostre col·lectiu hi ha persones amb identitats nacionals i personals diverses. Així ha estat des dels inicis del nostre activisme polític com a col·lectiu. En una Catalunya independent o no, seguirem lluitant des de la nostra diversitat però amb l’objectiu comú d’esborrar la LGTBIfòbia de la nostra societat i de continuar sent diferents però mai desiguals. Nosaltres, a més, som perfectament coneixedorxs que quan les lleis no protegeixen drets i discriminen, s’han de canviar per tal d’adaptar-se a la realitat social del moment. Això pot trigar pocs o molts anys, però la lluita al carrer i a les institucions és fonamental per aconseguir-ho.

Cal posar fre a la No política testosterònica. No. Em nego a que la política sigui una lluita masclista de fets consumats, una lluita per veure qui la diu o la te més grossa. Podem simpatitzar més o menys amb l’Ada Colau o la Manuela Carmena, però elles, com moltes altres menys conegudes, practiquen el que penso ha de ser la clau de volta per la política els propers anys: la cura i l’empatia front la violència i les amenaces; la col·laboració versus la competitivitat; l’escolta i el diàleg front la imposició. Li podem dir feminització de la política, posar els valors de les dones en valor, en definitiva, es tracta de fer política d’una altra manera en la que les solucions, el diàleg i la fraternitat siguin els veritables protagonistes.

Carles Rodríguez Herencia.
Sociòleg, membre de l’eix de feminismes i LGTBI de Catalunya en Comú.

Catalunya sempre ha estat pionera en la lluita contra la igualtat i la no-discriminació de les persones LGTBI i quan ha calgut, la ciutadania s’ha mobilitzat i ha persistit en la defensa d’aquests drets. Ho va fer fa 40 anys, quan Barcelona va acollir la primera manifestació LGTBI, organitzada pel FAGC, i quan de la mà de l’Armand de Fluvià i d’altres activistes es va començar a articular el moviment LGTB de tot l’Estat.

Els darrers anys, des de Catalunya s’ha treballat intensament per crear i consolidar polítiques inicialment adreçades al col·lectiu LGTBI i de lluita contra la discriminació per orientació sexual o diversitat de gènere. Es va fer recolzant majoritàriament la Llei del Matrimoni Igualitari aprovada al Congrés el 2005. I al Parlament de Catalunya reconeixent el dret de les parelles del mateix sexe a l’adopció, el dret de les dones lesbianes a la reproducció assistida, el nou model de salut per a persones trans i l’aprovació de la Llei 11/2014 contra la LGTBIfòbia. Amb aquesta darrera, Catalunya també va jugar un paper pioner, amb una llei que obre camí i en la que el moviment LGTBI també va tenir un paper clau per garantir la seva aprovació.
Els avenços a la resta de l’Estat no han estat senzills. La Constitució espanyola estableix que “l’home i la dona tenen dret al matrimoni”. Un precepte que va servir de coartada al Partit Popular per recórrer la Llei del matrimoni igualitari, fins que el TC s’hi va pronunciar favorablement el 2012. El mateix Tribunal Constitucional sobre el que ara s’escuda el govern espanyol dur a terme la seva acció demofòbica i repressiva contra el Referèndum de l’1 d’octubre.

Aquests dies Barcelona i altres ciutats del nostre país viuen intenses mobilitzacions per defensar la nostra dignitat, la democràcia i un dret bàsic com és el que la ciutadania pugui decidir el futur a través del seu vot. I ho fem perquè tenim l’oportunitat de guanyar la República Catalana, un nou país on el reconeixement i el respecte per la diversitat sexual i de gènere formin part dels seus valors fundacionals. Perquè el reconeixement de la diversitat i dels drets bàsics de les persones ens ajuden a construir una societat més cohesionada i millor. Un estat amb una Constitució que reconegui de manera explícita el dret de totes les persones a estimar com es vulgui i a formar una família, i que lluiti activament per eradicar qualsevol mostra d’LGTBIfòbia de la nostra societat i d’arreu del món.

Xavier Florensa
Coordinadora LGTBI d’ERC

Les persones lesbianes, gais, bisexuals, trans i intersex (LGBTI) no hem necessitat mai el permís de ningú per sortir al carrer, per estimar-nos, per fer-nos visibles, per ser. El juny de 1969 a Stonewall, davant de la violència i l’assetjament de la policia, va esclatar la revolta i va néixer el moviment d’alliberament LGBTI modern. Sense aquell acte de desobediència que va ser Stonewall avui no seríem on som. A Barcelona també vam ser víctimes de la repressió quan les persones LGBTI baixàvem per la Rambla el 1977 exigint l’abolició de la llei de “perillositat social”. Ni aquells primers manifestants de 1977, ni Ocaña, ni Les Carolines, ni cap persona no pot ser il·legal  per passejar-se com vulgui per la Rambla. Aleshores, la llibertat, la vam guanyar exercint-la, celebrant els nostres cossos Rambla amunt i Rambla avall. El Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC), creat el 1975, no va ser legal fins el 1980. Van ser 5 anys de resistència i de perseverança, de conviccions i d’esperances. També de triomfs: el 1978 vam aconseguir deixar de ser considerades perilloses socials. Aquella victòria demostrava que els drets i les llibertats han d’estar per sobre de legalitats repressores. El primer insubmís empresonat del moviment antimili fou un militant del FAGC. La campanya Insubmissió marika va ser un exemple de com calia sumar esforços, teixir discursos i articular una visió interseccional de les lluites. Sense en Sergi, amb mitges, botes militars i perruca davant dels jutjats, avui tampoc no seríem on som. Han estat molts anys de conflicte amb un règim que emparava una realitat opressora. La llista és llarga. El 1986 detenen dos nois per fer-se un petó a Via Laietana; el 1991 uns nazis assassinen Sònia Rescalvo per ser dona trans; a Sitges el 1996 s’obren fitxers policials a gais; el 1999 s’aconsegueix per primer cop l’agreujant d’homofòbia en el judici per una agressió a dues lesbianes.

Hem estat, doncs, persones il·legals, ens han marginat, discriminat, empresonat, apallissat i assassinat. Han arribat a negar que existim. Malgrat tot, hem resistit, amb cops, cicatrius i ferides invisibles, però amb el somriure i la ploma intactes. La vida ens ha ensenyat que quan et neguen els drets cal exercir-los sense permís i que quan la legalitat et limita o t’exclou és necessari desbordar-la. I l’1 d’octubre va d’això: autodeterminar-nos com a poble tal i com ho hem fet com a persones al llarg de les nostres vides.

L’1 d’octubre votarem. Davant dels intents de boicot i de prohibició per part de l’Estat, davant de la repressió i de l’estratègia de la por i davant de l’intent de deslegitimar el referèndum per part d’algunes esquerres, les persones LGBTI tenim molt clar que ni la prohibició, ni la por, ni l’acomplexament no han estat ni seran mai suficients per privar-nos de la nostra llibertat.

L’1 d’octubre votarem Sí. Votar que sí és apoderar-nos com a poble per prendre les nostres decisions en tots els àmbits. Significa dotar-nos de totes les eines d’una República i no limitar-nos a les d’una autonomia intervinguda. Votar que sí és obrir un procés constituent, popular i des de baix, en què tothom, sense cap exclusió, pugui construir els fonaments del nou país. I és justament en aquest nou context que les esquerres i les persones LGBTI incidirem per construir la República que volem: diversa, solidària, justa i lliure.

Lluitarem per un país que avanci cap a l’autodeterminació de sexe i de gènere de totes les persones, que celebri totes les opcions sexuals, que garanteixi la lliure expressió de gènere i que reivindiqui la diversitat com la millor arma contra la intolerància i les opressions. Això es concreta en molts exemples: entendre que les relacions interpersonals van més enllà de la parella, reconèixer tants models de família com es puguin imaginar, garantir que no s’utilitzin protocols patologitzadors a persones trans i intersex en el sistema de salut, reconèixer totes les persones LGBTI represaliades pel franquisme i víctimes del feixisme, assegurar el dret de les dones lesbianes o sense parella a ser mares, construir una educació no patriarcal, perseguir fermament qualsevol agressió masclista i LGBTI-fòbica, lluitar contra l’estigmatització de les persones que viuen amb el VIH o acollir les persones LGBTI migrades i refugiades.
Els nostres drets i les nostres llibertats seran també pal de paller de la nova República. Ningú no ens prendrà aquesta oportunitat. Tenim un full en blanc, pintem-lo amb els colors de les nostres lluites.

Marc Garriga, Hasier Narbarte i Joan Pujolàs.

L’esdeveniment que s’ha planificat a Catalunya per al proper 1 d’octubre i que els seus organitzadors anomenen “referèndum” és una manifestació més de l’estat de submissió que pateix una part de la societat catalana, majoritària segons les últimes eleccions autonòmiques, de part d’una altra part que, sense ser majoritària, controla el Parlament (i per tant la Generalitat) per obra i gràcia d’un sistema electoral injust que atorga major representació a circumscripcions de menor població, trencant la regla bàsica d’1 elector = 1 vot.

Una de les característiques del nacionalisme és el seu afany per uniformitzar la societat en la qual s’implanta o busca implantar-se. Això és una tasca molt més complicada en temps com els actuals en què el desenvolupament de les comunicacions (satèl·lits, xarxes socials, abaratiment de viatges en avió) i la fluïdesa dels moviments de persones ens han portat a societats obertes, plurals, crítiques . L’esforç del nacionalisme, en aquest cas del nacionalisme català, perquè d’això és del que estem parlant aquí, es multiplica. Una evidència? L’agosarat treball d’imposició de l’idioma català com l’únic utilitzat a Catalunya. Ho han tingut molt cru en una col·lectivitat fonamentalment bilingüe i multicultural. Però no desisteixen en la seva obstinació acudint fins i tot a l’expedient de multar els comerciants, la majoria més aviat petits, que retolin l’anunci dels seus negocis en castellà. Així les gasta el nacionalisme català. O imposant el català com a únic idioma d’escolarització.

I en aquesta croada per uniformitzar la societat d’acord amb els patrons del catalanisme o del que ells creuen que és ser català avui, més que per estratègia política que per convicció sobre els drets humans de les minories, han penetrat el moviment lgtb de Catalunya i ho han sabut captar amb subvencions a canvi de doblegar-se al nacionalisme. No hi ha a Catalunya organització lgtb que no operi gràcies als subsidis de la Generalitat o de l’Ajuntament de Barcelona, ​​ciutat on es concentra la força del moviment lgtb que, com sabem, és allà, a les ciutats grans, on creix. La contraprestació ha estat plegar-se al independentisme, que ha posat en marxa, convenientment, la seva retòrica victimista contra l’opressió, sobre la llibertat, la independència, l’autodeterminació. I, bé perquè els ha convençut aquesta retòrica romàntica pròpia dels nacionalismes, bé perquè cal tenir recursos per poder lluitar (el fi justifica els mitjans), el moviment lgtb català es va lliurar als braços de l’independentisme. Com gairebé tota organització gremial o causa més o menys organitzada a Catalunya.

A la pràctica, també pel que fa al moviment lgtb, el nacionalisme ha dividit la societat catalana: un seguit d’organitzacions fortament subvencionades pels organismes públics i l’altra part integrada en el que s’ha donat a cridar “majoria silenciosa” que no té accés a aquestes organitzacions, si s’és molt militant, o es té accés si simplement calles i fas servir els serveis i la plataforma que proveeixen. És el que hi ha.

Ramón Lugo Silva
Llicenciat en Periodisme
MSc en Psicología Social (UCV, Caracas)
Máster en Societat de la Informació i el Coneixenent (UOC)

Extracte de l‘article que es publicarà «Terra de ningú. Perspectives feministes sobre la independència» editat per Gatamaula.

Diu la Gayle Rubin (1984) que les societats sempre necessiten esventar les fòbies sexuals per tal de tenir un “enemic” comú a qui fer front col·lectivament i que, hi ha períodes històrics que aquestes fòbies es renegocien entre les histèries socials i les lluites contestatàries, a aquesta idea, doncs, vull afegir que no són tan sols les fòbies sexuals les que agiten les societats heterociscentrades per tal d’inventar “perills” socials, sinó que també hi juguen un paper important, entre d’altres, les fòbies nacionals i les ètniques.

A casa nostra, doncs, ens caldria mirar les sinèrgies d’aquestes fòbies socials com a nodridores dels heterocispatriarcats, de les hispanonormativitats i dels racismes, però sobre tot, trobo que ens caldria mirar el funcionament d’aquestes sinergies quan es donen des de les mateixes forces polítiques que combaten aquests poders.

Així, parar atenció a aquestes sinergies és parar atenció a com funcionen les violències fantasmes parapetades des de l’espectralitat. No vull dir aquí que lesbofòbies, catalonofòbies i xenofòbies siguin enterament violències fantasmes, però sí que tenen una vessant d’aquesta actuació i és precisament aquella que treballa sense ser reconeguda des de les agències polítiques.

Aquestes situacions mostren com una mateixa persona pot patir distintes fòbies i, a més, posa l’accent a la importància dels contextos i de com aquests poden determinar que les lesbofòbies, catalanofòbies i xenofòbies també puguin ser patides per gents que, en principi, no són subjectes diana. Al primer cas, la lesbofòbia va fer que la meva amiga es distanciés de mi i de qualsevol situació susceptible de tornar a patir una situació com aquella; al segon cas, la catalanofòbia va fer que les tres xarnegues ens decantéssim per les nostres rels catalanes front la intolerància hispànica; i al tercer cas, la xenofòbia va fer que prengués consciencia sobtada de la meva possible impostura de butch racialitzada front la població britànica, o no, d’origen paquistanès, hindú, àrab…, a més de fer-me conscient del meu privilegi “blanc” de ciutadana europea.

També podríem dir que la xenofòbia i catalanofòbia es separen per una frontera molt prima i permeable, ja que fora del context geogràfic del territori català ambdues expressions s’assemblen molt, tant en l’exercici com a la recepció de les seves violències. Aquestes violències, aquestes fòbies, són carnals, visibles, palpables, són patides en cos i ànima pels subjectes diana, tot i que aquesta diana també pugui ser episòdica i circumstancial, però hi ha d’altres violències que se’ns passen, que ens travessen, que les exercim sense adonar-nos, i que fins i tot exposant-les en tota la seva nuesa operativa són de difícil comprensió per part de qui les exerceix perquè parteixen des de les nostres integritats polítiques, de forma que sempre ens trobarem a qui ens tracti de convèncer que això no és pas lesbofòbia, xenofòbia, catalanofòbia…

Lesbianismes, racismes i nacionalismes tenen un vincle en comú, com a mínim, des dels inicis de les agencies polítiques lesbianes col·lectives que es donen a partir del anys 70 del segle passat, arreu del món i a diverses cultures, on les lesbianes feministes, independentment de les seves rels ètniques i nacionals van auto-organitzar-se tractant reiteradament de desmuntar el discurs de la foraneitat des dels començaments.

Així, reconeixent com actuen les lesbofòbies, xenofòbies i catalanofòbies, a la seva vessant més fantasma, pot ser, ens ajudi a tenir consciencia de la importància històrica del moment que estem vivint a Catalunya i ens permeti preguntar-nos sobre les reticències que tenim amb el procés sobiranista, el pacte nacional pel referèndum o les lluites independentistes, i preguntar-nos: Què és el que ens atura a participar de la autodeterminació d’un poble que lluita?

Gatamaula Feminista ha llançat una campanya de verkami per a l’edició del llibre, podeu participar a http://vkm.is/terradeningu

ARTICLES D'OPINIÓ

1084
Aquest estiu farà 80 anys que l'aviació alemanya va bombardejar el cabaret la Criolla. Amb la seva destrucció es van perdre moltes històries; entre...

LLIBRES DE L'ARMARI

3758
“El fill del legionari” és el títol d’un còmic d’Aitor Saraiba, un il·lustrador de referència que mai ha amagat la seva homosexualitat. En aquest...