Articles d'opinió de Belén Camarasa

Em trobo moderadament contenta. He passat de tenir disfòria a tenir incongruència amb la meva identitat de gènere, o amb la meva sexualitat. No obstant això jo ho sento com una manera de viure.

En aquests dies vivim una eclosió d’opinions, articles, idees i maneres de veure el que l’OMS ha canviat. Estic passant per diferents estats sobre aquesta “notícia” en veure a diverses persones trans* que opinen sobre aquest pas, passet, triomf… i em costa posicionar-me.

Segons el “ICD-11-HA60 Gender incongruence of adolescence or adulthood” es parla de termes com incongruència marcada i persistent, gènere experimentat, disconformitat amb característiques sexuals del sexe assignat … Com va dir Yuliuva Hernández, “Parlar de gènere, significa” desnaturalitzar essencialitats “atribuïdes a les persones en funció del sexe anatòmic, en el procés de construcció han estat les dones les menys afavorides en les relacions socials homes-dones com a pensament binari que caracteritza a la generalitat de les cultures, atribueix al “natural” el que desvaloritza en el parell d’oposats naturalesa-cultura.

En contextos mèdics seria molt complicat introduir la parella d’oposats “natura-cultura” per donar continuïtat a tot el que ja tenim avançat per part de tots els moviments trans*. I tal com diu Amelia Valcárcel, “El feminisme és un internacionalisme“, podem aplicar que els moviments trans* són també internacionalisme, i aquestes cadenes trenquen per la baula més feble.

Parlar des de països que tenen una sanitat universal que tenen coberts certs beneficis mèdics i quirúrgics, i posen al servei de les persones trans* un ventall de possibilitats per modificar el cos, ens ha de fer reflexionar.

I ens ha de fer reflexionar que les decisions que es prenen a nivell internacional, tenen repercussions a nivell internacional. No és el mateix ser trans* a Nicaragua que a l’Aràbia Saudita, no és el mateix ser trans* a Tailàndia de ser trans* a Espanya. Aquest fet estructural és un internacionalisme que afecta de forma molt diferent depenent del lloc on hagis nascut. Ens maten, en molts països ens maten pel fet de ser trans*, digui el que digui l’OMS. Perquè un metge nord-americà atengui les peticions farmacològiques d’una persona trans*, a través d’una assegurança mèdica privada, sinó estem reflectides dins el CIE, tinc els meus dubtes sobre com seria aquesta atenció.

¿Sortir del CIE o sortir del DSM, a nivell internacional, assegura que totes les persones trans* de tot aquest planeta continuaran tenint l’assistència que desitgen? No sabria respondre. La lluita ha de continuar perquè puguem universalitzar tots els drets adquirits, i que aquests puguin ser universalitzats per a totes les persones trans*, independentment del seu origen.

I que aquests drets no depenguin d’una o altra patologia. Que aquests drets siguin universals, que aquesta lluita sigui per visibilitzar, que l’imaginari social assimili que els nostres avenços són avenços per a tothom. Que la nostra manera de viure no és només la nostra forma de viure, que és una diversitat cultural més, que és un enriquiment social que ens beneficia a tots i totes.

Jo voldria que no haguéssim de viure una “transició”, jo voldria una societat que ens reconegués tal com som… amb la nostra corporalitat. Que el gènere no tingués res a veure amb el cos.

Les persones trans* no hem nascut en un cos equivocat. Ni tenim el cervell d’un gènere determinat. Ni necessitem un constructe social de cap gènere alternatiu. I això, encara hem d’explicar-ho perquè la gran majoria de la societat no és conscient.

Per què el moviment feminista ha d’incloure a les dones trans? Per què les dones trans hem de reconèixer el moviment feminista? Per què ens necessitem les unes a les altres?

Les persones trans* som un segment de la població al qual la societat odia, menysprea, discrimina i estigmatitza. Estar incloses dins del DSM-V del “Manual de Desordres Mentals” i “patir” un trastorn d’identitat sexual i de gènere no ens ajuda. Continuar dins de la medicina i la psiquiatria com a persones considerades que tenen una malaltia mental és, si més no, una realitat estigmatitzant.

Estem dins d’un món globalitzat on en setanta dos països es considera un delicte no tenir una orientació heterosexual, sent el transgenerisme motiu suficient per a desencadenar la presó o la condemna a pena de mort. Això conforma uns fets estructurals d’odi i estigma cap a les persones trans*.

La transfòbia és un conjunt de fets, mecanismes, situacions i estructures que desencadenen i originen una violència física, estructural, administrativa, psicològica cap a les persones trans* per ser diferents, per manipular el gènere d’”una altra manera”, pel fet de viure nostre gènere a l’exterior de les fronteres que el cisheteropatriarcat dicta.

Aquesta transfòbia es desencadena cap a les persones transvisibles. Les dones trans, moltes de nosaltres, som transvisibles; per molt que vulguem pensar-nos o llegir-nos com a dones, arribar a una invisibilitat, és per moltes de nosaltres missió impossible. Dins del segment de la població trans*, nosaltres, les dones trans*, continuem sent el target més castigat, més estigmatitzat i més transgressor.

No obstant això els assassinats tan sols són la punta de l’iceberg d’una estructura transfòbica que ens fa viure en l’exclusió social permanent:
– El fracàs escolar pel bullying i la discriminació per tenir una identitat sexual i de gènere que no s’ajusta a la norma, proporciona un absentisme formatiu que desposseeix de competències tècniques i discursives des de l’edat primerenca.
– La desafecció familiar cap a les dones trans* en nuclis familiars i socials ens desposseeix de l’arrelament familiar, dels cercles soci afectius, del privilegi de sentir-nos estimades i formar part d’un sentiment comú familiar.
– Les dificultats per fer una inserció laboral en el mercat laboral formalitzat ens desposseeix de construir-nos subjectes polítics, de socialitzar-nos, de poder tenir drets socials més enllà de la individualització com a persones.

A poc a poc es van construint aliances de persones trans* en molts llocs del planeta. Aquests corrents que sota el lema de la identitat sexual i de gènere, de la diversitat, promouen la visibilització i l’empoderament de les persones trans* a través de xarxes socials, d’associacions, de mitjans de comunicació que fins fa molt pocs anys estaven fora del nostre abast.

Més enllà de totes aquestes visibilizaciones hem de construir aliances amb altres moviments socials que són travessats per les mateixes interseccionalidades per les que nosaltres mateixes estem travessades.

El feminisme és un conjunt de moviments polítics, socials, econòmics i culturals que té com a objectiu l’empoderament i la igualtat de drets entre homes i dones, així com qüestionar el patriarcat, la dominació i les violències exercides sobre les dones, a més del qüestionament de l’assignació dels rols segons el gènere.

Eureka! Tot el que les dones trans* desitgen visibilitzar té molts punts en comú amb el feminisme. Comptant amb el llarg historial i les moltes dècades d’experiència i de resultats podem teixir aliances des de l’empatia i l’autocura.

Aquests mecanismes d’opressió que són els tentacles del patriarcat diàriament qüestionats pel feminisme són el principal eix d’opressió que també tenim les dones trans*

En ‘teixir aliances entre les problemàtiques de les dones i les problemàtiques de les dones trans* hem comprès que les violències exercides sobre les dones no només responen a uns mecanismes propis d’un fet estructural de l’odi per la identitat de gènere, sinó a una estructura-macro encara més privilegiada, el patriarcat.

Des de fa uns anys, milers de dones, trans i cis, estem denunciant que els assassinats de dones trans* siguin també llegits i inclosos dins de les llistes de feminicidis.

Teixir aliances també significa ampliar el camp i incloure l’acostament de les dones trans als espais de seguretat o espais no mixtes. Que siguem llegides com el que som, subjectes políticament dones. Independentment de la nostra aparença, de la nostra expressió de gènere, de la nostra genitalitat som políticament dones, i per això, som travessades pels mateixos fets estructurals i patriarcals.

Les nostres paraules són unir esforços, acostament i sororitat. Estem en el mateix vaixell i remem en la mateixa direcció. Nosaltres tampoc volem que l’educació sigui sota les normes del gènere, ni ser determinants en el que és “ser home” i “ser dona”. D’aquesta manera pensarem una societat que no estarà sobre uns fonaments de gènere extremadament estereotipats i amb uns rols rígids i impostos.

Aquesta deconstrucció del gènere ens portarà a pensar que una dona que es deixi borrissol a les aixelles no serà ni més ni menys dona i no li preguntarem ¿Però tu no volies ser dona? De la mateixa manera quan una dona vulgui ser jugadora de rugbi no serà qüestionada sobre la seva major o menor feminitat.

En tota aquesta deconstrucció estem totes!

 

Belén Camarasa (Barcelona, 1965) activista trans. Actualment treballa com a i dinamitzadora de l’espai “Sororitat Trans” a la Fundació Surt . Defensa que el reconeixement polític de les dones trans * passa per ocupar espais en el mercat laboral.

 

ARTICLES D'OPINIÓ

2152
Quan parlem de matrimonis homosexuals a través de la història, ens referim a les diferents unions generalment entre homes, ja que la informació sobre...

LLIBRES DE L'ARMARI

1236
Maria Bielsa, és l’autora del poemari “Flores raras: Maricas son lxs otrxs” una sèrie de poemes en el que recull l’experiencia de l’amor homosexual....