La LPRS, que va ésser aprovada pel règim franquista el 4 d’agost de 1970 (B.O.E, del 6 següent), creava a les províncies uns Juzgados Especiales de Peligrosidad y Rehabilitación Social, i substituïa la La Ley de Vagos y Maleantes (LVM), de 4 d’agost de 1933, per al control de tots els elements considerats antisocials per la dictadura. Aquesta LVM havia estat modificada, el 15 de juliol de 1954, per tal d’incloure-hi els homosexuals. La LPRS fou derogada completament per una Llei Orgànica de 24 de novembre de 1995 (BOE del dia següent). A un informe elaborat per dos investigadors hom revelava que, tirant curt, uns mil homosexuals van ésser empresonats, entre 1970 i 1979, pel règim franquista, per l’aplicació de la LPRS.

Els precedents de la llei de perillositat

Als anys 20 i 30 del segle passat estava en plena efervescència –sobre tot en els països totalitaris- l’anomenada “Doctrina de la Defensa Social”. Aquesta doctrina afirmava que existien unes conductes que, sense estar tipificades com delictes, denotaven un perill per a la societat puix que es podien considerar predelictives. Per protegir la societat d’aquests perills i corregir els individus que les realitzaven, l’Estat, actuant d’una manera paternalista, els imposava unes mesures de seguretat per tal de “rehabilitar-los socialment” que en realitat eren pures normes repressives.

L’avantprojecte de la LPRS va ésser redactat per un jutge català, Antoni Sabater i Tomàs, que era conegut per la seva animositat contra malfactors i homosexuals. Pretenia que els homosexuals majors de 16 anys fossin declarats perillosos socials pel simple fet d’ésser-ho. L’avantprojecte fou discutit a les Corts i fou sortosament modificat en el sentit que els homosexuals no fossin imputats pel simple fet d’ésser-ho sinó aquells que probadamente realicen actos de homosexualidad, o sigui, més d’una vegada. Això fou el resultat d’un debat dins el Congrés dels Diputats arran d’uns treballs sobre homosexualitat i legislació que tots els diputats van rebre de la revista gai francesa Arcadie, per indicació del clandestí Movimiento Español de Liberación Homosexual(MELH), que es va poder apuntar el seu primer èxit.

Amb la nova llei, les pràctiques homosexuals –tret de casos d’escàndol públic, criminalitzats pel Codi Penal en el seu article 433- no eren considerades delictives, però sí predelictives i per això la LPRS hi aplicava unes “mesures de seguretat” orientades a rehabilitar els inculpats, o sigui, a convertir-los en “normals”, en heterosexuals. Unes mesures de seguretat, de successiva aplicació, entre sis mesos i cinc anys, tan absurdes com inútils: internament en centres de rehabilitació social, desterrament de la província on vivia l’inculpat i presentar-se, cada tants dies, a un cos de funcionaris especials, que mai es va crear i que va ésser substituït per la policia o la guàrdia civil.

Democràcia i derogació de la llei

A la mort del dictador, el MELH va ésser substituït, el mateix any 1977, pel Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC), la primera campanya del qual va tenir per fita l’abolició de la LPRS a base d’articles, entrevistes, actes socials i, principalment, manifestacions ciutadanes. Per a tots els homes i dones gais podem dir que, per primera vegada a la història de Catalunya, en més de mil dos-cents anys, la conducta o les pràctiques homosexuals, lliurement consentides, no són objecte de cap mena de discriminació legal, i que, fons i tot, les actituds, declaracions, insults, vexacions, escrits, etc. de caràcter homofòbic, ara, són penades per les lleis. I això gràcies a la lluita menada -fa trenta-cinc anys- pels propis col·lectius. Les minories, oprimides o reprimides, si no lluiten per obtenir els drets i llibertats de que gaudeixen les majories, no els aconsegueixen mai; és el que ha passat amb les feministes i amb els negres entre d’altres.

Armand de Fluvià, genealogista i heraldista de professió, ha dedicat una part important de la seva vida a la reivindicació dels drets del col·lectiu LGTB. El 1970, sota el franquisme, va fundar el Movimiento Español de Liberación Homosexual (MELH), i fou fundador i primer secretari general del Front d’Alliberament Gai de Catalunya (1975) i també president de l’Institut Lambda (1976). El 2000 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 2008 la Medalla d’Honor de Barcelona. En l’actualitat és president honorífic del Casal Lambda.

Una gran quantitat de gent ha restat sorpresa quan ha vist la inesperada i violenta reacció de la dreta i l’extrema dreta franceses durant la tramitació, a les dues cambres del seu parlament, l’Assemblea Nacional i el Senat, de la llei que autoritzava el matrimoni i l’adopció per part de les parelles del mateix sexe. L’aprovació es va produir per 249 a favor i 97 en contra. Malgrat aquests resultats, els homòfobs francesos, emparats i atiats pels bisbes i organitzacions catòliques, van interposar, el mateix dia de l’aprovació, un recurs davant el Consell Constitucional, que és l’equivalent al Tribunal Constitucional espanyol. Amb una rapidesa impròpia dels nostres tribunals, aquell Consell ha validat la llei i el 29 de maig va ser promulgat pel president de la república, darrer tràmit per a la seva aplicació efectiva. El mateix dia, a Montpeller, es va celebrar el primer matrimoni gai de França.

La sorpresa al nostre país és bastant comprensible. Sempre havíem tingut de França una imatge del país de la primera gran revolució social d’Europa, la revolució per excel·lència, identificada amb el famós lema de Liberté, égalité, fraternité, que encara és el lema oficial de la república i en contra del qual ara bramen tots aquests “honestos i modèlics” homòfobs francesos.

França va ésser, amb la Gran Bretanya, un dels primers països on va quallar la Gay revolution, iniciada, el 1969, en un bar –Stonewall Inn- del Village de Nova York. I dic gay perquè en aquella època –i encara ara- aquest substantiu i també adjectiu, abastava tant els homes homosexuals com les dones homosexuals, i per aquest motiu parlàvem de Moviment Gai i de Front d’Alliberament Gai. Els gais francesos –principalment estudiants- ja havien participat en els famosos “Fets de Maig del 68” i el 1971 hi va ésser fundada la primera organització amb el nom de Front Homosexualle d’Action Revolutionnaire (FHAR), el Manifest del qual, inicialment, va nodrir de continguts, filosòficament i políticament, el “Front d’Alliberament Gai de Catalunya”.

Des de Catalunya estem veient, amb molta preocupació, un revifament a Europa dels partits i governs de dretes, generalment i amb salvades excepcions, homòfobs. Aquest fet es posa en evidència tant a països molt catòlics, com Polònia i Lituània, com als molt ortodoxes, com Grècia i Rússia, on les esglésies respectives gaudeixen d’una gran influència i atien l’odi contra gais, lesbianes i transsexuals. I és que les tres religions monoteistes del llibre sagrat -judaisme, cristianisme i islamisme- són les més homòfobes, sobre tot i avui dia la darrera. La religió cristiana té el seu pes principalment en països culturalment més endarrerits; a Europa, però ja no té el poder de que havia gaudit del segle XX enrere.

Esperem que, a França, el partit al govern duri més anys –cosa que sembla difícil- i els opositors, que compleixin i tinguin ben present el lema de la república: Llibertat, igualtat i fraternitat.

Armand de Fluvià, genealogista i heraldista de professió, ha dedicat una part important de la seva vida a la reivindicació dels drets del col·lectiu LGTB. El 1970, sota el franquisme, va fundar el Movimiento Español de Liberación Homosexual (MELH), i fou fundador i primer secretari general del Front d’Alliberament Gai de Catalunya (1975) i també president de l’Institut Lambda (1976). El 2000 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 2008 la Medalla d’Honor de Barcelona. En l’actualitat és president honorífic del Casal Lambda.