El poder de l’asexualitat com a etiqueta

El poder de l’asexualitat com a etiqueta

Fa poc més de dos anys que sé que sóc asexual. I fa uns dos anys que sóc activista, per tal d’intentar que la gent que és asexual no hagi d’esperar a tenir més de 20 anys (o 50, segons el cas) per entendre’s.

Evidentment, tota persona asexual pot viure tota la vida sense saber que és asexual. En aquests casos, la persona en qüestió es pot justificar a si mateixa que és diferent a la resta, i que la diversitat és quelcom freqüent i vàlid. Si parlem d’un cas real, més probablement la persona asexual tindrà prejudicis contra si mateixa, i segurament sentirà que està trencada, que no és vàlida.

Reforçar aquesta idea és ben fàcil a nivell social: n’hi ha prou amb unes insinuacions al grup d’amistats on s’indiqui que si no hi ha un interès fort en tenir parella és perquè alguna cosa s’amaga; una sèrie de televisió on no voler tenir sexe es vinculi a traumes o a trastorns mentals; un anunci que ens recordi que el sexe és el centre de la vida…

Si la persona asexual confia en el sistema, potser acabarà anant al metge, a veure si l’ajuden a arreglar-se l’orientació sexual. Segons el professional que li toqui, potser acaba amb un diagnòstic i la medicació corresponent. I amb aquests senzills passos, la persona asexual que sospitava estar trencada rep la confirmació plena i total a tots els nivells, i fins i tot amb diagnòstic!

Al cap i a la fi, l’asexualitat va deixar de ser considerada malaltia mental el 2013 amb la publicació del DSM V. I els professionals segurament no es llegeixen aquestes actualitzacions. Bé, però deixem la teoria.
No demano a ningú que s’imagini a psicòlogues de Barcelona dient-nos a les persones asexuals que tenim malalties mentals. En teniu prou amb sentir la Begoña Odriozola, psicòloga barcelonesa mirant de diagnosticar-me una malaltia mental en directe a Catalunya Ràdio. Tal i com preveiem, ningú no va moure un múscul en veure com a la ràdio pública de Catalunya es patologitzava una orientació sexual. Tampoc no ho vam fer les pròpies persones asexuals.

Era 19 de maig de 2016 (fa menys de dos anys), jo acabava de començar com a activista i les persones asexuals ens sabíem desprotegides. Semblava que allò que tocava fer era aguantar humiliacions públiques, pel bé de la comunitat. Realment, tampoc no les vam acceptar totes, no vaig participar en un altre programa de ràdio on la premissa era parlar de la meva “malaltia mental”. No sé si aquells sacrificis tenien sentit per arribar fins on som ara, però la cosa és que hem avançat. En aquella entrevista i totes les altres, vaig fer una cosa que la Begoña em va criticar durament, el “fer bandera” de l’asexualitat.

I és normal que les persones que treballen contra la diversitat i, més concretament, contra l’asexualitat, estiguin en contra d’alçar-ne la bandera. I és que sota ella les persones asexuals ens podem agrupar per crear referents culturals comuns que ens permetin crear i desenvolupar la nostra identitat. Ens permet constituir espais de cures, on cercar el suport mutu quan qui abandera el discurs de l’odi es decideix a atacar-nos.

I, més recentment, ens permet fins i tot identificar les conductes discriminatòries i denunciar-les públicament. Així ho vaig fer aquest gener de 2018 amb una sexòloga que va decidir contraprogramar les meves explicacions teòriques sobre l’asexualitat acusant-me de ser “una esponja de mar”. I ho vaig fer en un vídeo de Código Nuevo, sense esmentar el nom perquè ja havia retirat l’article (falta saber si per vergonya o per por que la gent fos conscient del seu nivell real).

Avui parlo de la Begoña amb l’esperança de no haver dir gaires més noms, com a mínim de Catalunya.
Per cert, si estàs llegint això i t’han discriminat per ser asexual, et convido a denunciar-ho al web de l’Associació Catalana d’Asexuals. Potser no hi podrem fer gaire. Però et puc garantir que les persones que ho hem impulsat ho intentarem de valent. De la mateixa manera que vam heretar tota la feina feta per la comunitat asexual i la vam traslladar a la societat.

Begoña, si m’estàs llegint, salutacions.

 

Pablo Ortiz Navarro (Barcelona, 1992) ha estudiat biotecnologia i direcció de projectes, entre d’altres coses. Actualment presideix l’Associació Catalana d’Asexuals i col·labora amb diverses entitats sense afany de lucre. Creu vital visibilitzar l’asexualitat per tal d’acabar amb la discriminació i la patologització que l’assetja.

 

Articles semblants

1887

2321

1386