Entrevista a Renato Sabbadini

Entrevista a Renato Sabbadini

589

per Carme Porta

Entrevistem Renato Sabbadini, que va ser Director General de la International Lesbian, Gay, Bisexual, Trans & Intersex Association (ILGA) fins fa uns mesos. El seu pas per ILGA ha estat llarg i ha passat diferents fases, sent en el comitè directiu des de fa uns anys. És, possiblement, una de les persones que més sap de l’estat dels drets LGTBI al món i la seva evolució els darrers anys.

Has estat cosecretari d’ILGA, director General i fa uns mesos vas deixar la direcció, com valores la teva feina durant tots aquests anys?

Ha estat un gran honor treballar per ILGA durant tots aquests anys i tenir l’oportunitat de conèixer a molts i moltes activistes arreu del món: sense el treball d’aquests activistes a cada país, ILGA no existiria. Per la meva banda, crec que vaig aconseguir re-organitzar ILGA sobre una base mes professional i mes sòlida des d’un punt de vista financer, particularment des de la mudança a Ginebra. Tot i que ILGA és l’organització internacional més vella del moviment LGBTI, per diverses raons l’associació tenia un retard en el desenvolupament en les seves estructures, un retard que ara, finalment, ha estat recuperat.

ILGA ha liderat la lluita institucional, des del juliol del 2011 és entitat consultora de Nacions Unides i té la seu a Ginebra amb un equip que fa seguiment institucional. Creus que la lluita LGTBI ha de seguir en aquesta línia?

Sí, però no només aquesta línia. Hi ha un treball educatiu i cultural que ha de variar l’opinió mundial i un treball de construcció de xarxes amb altres moviments socials i institucions (com universitats, ciutats, governs) que és fonamental per assegurar que els avenços aconseguits posin arrels fortes a la població en general, com els canvis de lleis sols no són suficients per defensar-se contra l’homofòbia, la lesbofòbia i la transfòbia. He intentat de posar les bases per a aquest tipus de treball i espero que el meu successor continuï aquest desenvolupament.

Quin ha de ser el marc dels drets LGTBI? tenint en compte que els principis de Yogyakarta són un projecte de referència per a moltes institucions i polítiques.

El marc fonamental, com per tothom, és la declaració universal dels drets humans. Els principis de Yogyakarta han estat un instrument molt important per ajudar a les activistes amb la «traducció» dels DDHH a clau LGBTI en el seu treball diari.

ILGA té representació de 1.228 organitzacions de 132 països, ha estat fàcil construir una estructura prou representativa i democràtica i, alhora, tenir el reconeixement dels governs?

Aquesta estructura és el resultat de la llarga història de l’organització. Mantenir un caràcter veritablement representatiu i democràtic ha estat sempre una de les preocupacions més importants a ILGA, objecte de llargs debats i consultes que tenien compte l’evolució del moviment i de la societat, amb resultats mixtos: d’una banda la representativitat per gènere i / o identitat es va millorar molt (per exemple amb l’augment de secretariats: de dones, trans, intersex i ara també bisexual), però es necessita més treball per a involucrar realment totes les regions d’ILGA: en aquest sentit tenir dues co- secretaries generals del nord del planeta no és una situació ideal.

El reconeixement de molts governs (i de Nacions Unides) és d’una banda un èxit molt important, és gràcies al seu suport que ILGA ha aconseguit resultats importants en el Consell dels DDHH a Ginebra. D’altra banda, és clar que una proximitat excessiva o una dependència (financera) dels governs sempre pot representar un risc per a una organització que es defineix “no-governamental».

Quins són els drets LGTBI que es vulneren més i quins són els països que més drets vulneren?

Sens dubte el dret a la vida, a la llibertat i seguretat (article 3 de la declaració universal de Drets Humans). Hi ha massa països en els quals les persones LGBTI (incloent els defensors de drets humans) arrisquen la seva vida o llibertat a mà d’actors estatals o no estatals: és fàcil fer el llistat dels països on la llei ajuda aquest tipus de persecució (veure el mapa d’ILGA sobre homofòbia d’Estat), però cal tenir present que en la majoria dels països del món (tant al nord com al sud) la seguretat de les persones LGBTI encara no és garantida.

Actualment el Tribunal Europeu de Drets Humans té una nova membre que és descaradament LGTBIfoba, com ho valores, com ho ha valorat ILGA.

ILGA-Europa ha expressat preocupació, que comparteixo, respecte al nomenament de la jutgessa Elósegui Itxaso, tot i que és probable que ella no sigui la única entre els 47 jutges amb una “forma mentis” LGBTIfobica. La composició d’aquest tipus d’òrgans sempre és un reflex de les diverses tendències que circulen en una societat (en aquest cas una societat de més de 500 milions de persones) i és important treballar perquè les tendències cultural progressistes siguin la veritable majoria a la societat, així que la presència d’uns jutges conservadors o reaccionaris no posi en perill els avenços causa de la majoria dels jutges progressistes.

Com valores la llei 11/2014 per garantir els drets de les persones LGTBI i contra la LGTBIfobia de Catalunya?
Em sembla un bona llei, tot i que – com m’ho han explicat els activistes de l’Observatori contra l’homofòbia en una trobada a setembre de l’any passat – la seva aplicació concreta per part de la autoritats competents és insuficient. Sens dubte, ens trobem en un moment molt difícil per a la vida de Catalunya i fins a l’arribada d’una veritable obertura al diàleg per part del govern espanyol és quasi inevitable que moltes qüestions no directament lligades al procés d’independència passin a segon pla.

Quins creus que són els reptes del moviment LGTBI al món? (tenint en compte la diversitat de demandes, de col·lectius i regions)

Crec que hi ha almenys dos reptes: mantenir la seva unitat i adonar-se del paper del moviment en el desenvolupament de la societat en general. Enfrontar el primer repte és fonamental per a la supervivència del moviment a llarg termini: hem de veure l’emergència de noves identitats i reivindicacions a l’interior del moviment degut al creixement col·lectiu i personal de tothom, sense oblidar que hi ha de tota manera raons que justifiquen la unitat de totes les diverses components en un únic moviment: totes les nostres maneres de ser, el que els nostres cossos expressen amb identitats o accions, qüestionen narratives i relats que una part de la societat ens presenta com a dominants, ‘tradicionals’, ‘naturals’, al nord com al sud. Si oblidem això, si caiem en el parany de veure les diversitats a l’interior del moviment com a incompatibles les unes amb les altres, ens arrisquem a la mort d’un moviment unitari sota aquestes forces centrífugues.

Respecte al segon repte: he vist sempre el fort nivell d’implicació i motivació personal de les activistes LGBTI com un avantatge respecte a d’altres moviments socials. Per a cadascuna de nosaltres la lluita per la igualtat i la llibertat és una cosa de veritablement personal: no és el mateix, per exemple, pels defensors del medi ambient o altres causes. No obstant això em pregunto al mateix temps si aquest avantatge a nivell de motivació personal no pugui també presentar un risc d’aïllament i indiferència respecte a la lluita per altres drets o els drets d’altres minories oprimides. He escoltat gais nord-americans i europeus parlar de la nostra lluita com el “darrer dret que necessita ser afirmat”, com la “última barrera contra una societat” on els drets de tots són respectats. Em sembla una bogeria: el camí cap a una societat més justa no s’acaba amb la nostra lluita. Al final la qüestió que el moviment ha de posar-se (i continuar a posar-se) és: que és el més important? Que no hi hagi discriminació contra les persones LGBTI? O que no hi hagi discriminació contra ningú?