Hi ha gent que té la dèria de ser la primera en tot. A Catalunya, sense dèries, hem tingut la sort de ser una de les primeres nacions en moltes coses: Llei de drets LGTB i contra la LGTBfòbia, consells de participació municipals i nacionals LGBT, les banderes multicolors a les institucions… sense dèries, no ha estat ràpid, ha estat una lluita d’anys per part del col·lectiu i d’avenços lents en les institucions.

Algunes retallades de drets si que van anar ràpides i vam ser al capdavant, malgrat quedar encara moltes coses per fer. Ara s’acosten etapes de canvis, canvis que no es preveuen ràpids. Les demandes segueixen sent: el dret al propi cos, el dret a tenir i exercir drets, el pacte social contra l’estigma, ja no per les etiquetes clàssiques LGTB sinó per les que hem anat deixant pel camí. La I d’intersexuals, la P de positius i positives en el VIH, la G de gènere… lletres que no són inconnexes sinó que ens han fet veure la necessitat de fer o reivindicar polítiques per a la diversitat: funcional, familiar, d’amor… més enllà de les parelles, més enllà del sexe biològic, més enllà de les etiquetes, més enllà de la disfòria, més enllà de la discriminació…