Gandia ha acollit aquest cap de setmana els 26 Encontres Estatals LGTB i és la segona vegada que ho fa. Una ciutat que compta, de fa anys, amb dues entitats LGTB consolidades com són el Col·lectiu de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals de la Safor-Valldigna (CLGS) -que ja va organitzar els Encontres de 2008- i Independence Gay -que ha coorganitzat els d’aquest any amb l’àmbit LGTB de Comissions Obreres del País Valencià. Ha estat un espai de debat i reflexió sobre la situació del moviment LGTB i les seues reivindicacions pendents. Els Encontres estableixen quines seran les prioritats de les entitats en el proper any i per tant quines seran les seues principals línies de treball. Als que no estiguen “posats” en la matèria els pot sorprendre que encara li queden “reivindicacions pendents” al moviment LGTB. A Gandia s’han produït uns fets que responen perquè cal seguir fent activisme LGTB: hi ha hagut una agressió a dos activistes LGTB i s’han mostrat les dues cares de la moneda que expliquen el perquè hi ha reivindicacions pendents.En aquesta localitat valenciana s’han reunit les dues cares de la moneda en el que a la realitat LGTB es refereix: els debats més avançats en matèria LGTB i, alhora, un agressió verbal i intent d’agressió física a dues persones LGTB sota les paraules: “maricons de merda doneu-me tot el que tingueu o vos punxe amb una navalla”.

El que ha ocorregut a Gandia mostra la doble cara de la moneda perquè si bé vivim en un dels estats més avançats en matèria de drets LGTB, també es veritat que queda molt pendent per assolir-los de forma efectiva. I l’agressió del passat divendres a Gandia n’és un clar exemple i, malauradament no l’únic. Com assenyalàvem a l’editorial LGTBfòbies visibles i invisibles la discriminació que encara pateix el col·lectiu només es visibilitza quan aquesta és una agressió física i no tant quan és produeix mobbing, assetjament, bullying o qualsevol tipus de discriminacions. Això genera la sensació, falsa, que tot està resolt. Hi ha, a més, LGTBfòbies quotidianes que tenim assumides com a normals i contra les quals ja no ens queixem però que hem de canviar: com el tractament als mitjans de comunicació o l’exclusió en l’educació de la diversitat afectivo sexual com un dret i una realitat social, entre altres exemples.

La major normalitat i visibilitat del col·lectiu molesta les persones LGTBfòbiques que reforcen les seues actituds discrininadores com ha passat, per exemple, a França quan es va aprovar l’extensió del dret a matrimoni per gais i lesbianes. Però això no ens ha d’aturar perquè també hi ha referents positius i opcions per millorar les nostres llibertats. A Catalunya hem donat un pas de gegant al respecte. Molt recentment s’ha aprovat la llei contra la LGTBfòbia. Tenim l’eina, la vacuna, a aquesta malaltia social que és la LGTBfòbia, o qualsevol tipus d’odi a la diversitat sexual, afectiva, cultural, ètnica, etc. L’ocorregut a Gandia no és més que mostra del que hem avançat i ens han de servir d’avís del que encara ens queda pendent per avançar. És més, agressions com les ocorregudes a Gandia, no han de fer més que impulsar-nos perquè redoblem esforços i lluites per garantir de forma efectiva els nostres drets amb un objectiu clar: necessitem lleis i polítiques públiques que garantesquen els nostres drets i aquest és el nostre proper pas com a moviment. I aquesta ha estat una de les reivindicacions destacades dels propis Encontres.